Tots els matins després de penjar les nostres pertinences entrem a classe. Anem directament a vore les plantes, i el nostre moniato. Vegem si li ha ixit
algun ullet nou i seguidament anem a l’estora. Fem l’assemblea: ens saludem,
vegem qui som a classe... Parlem del dia que anem a passar junts.
He creat un
hàbit. Una rutina. Ho fem tots els dies
de forma ja inconscient. Dóna seguretat saber qui estarà amb tu, que faràs al llarg del dia. Saber que tots els matins hi ha qui ha fet plans per a tu
i que a més intenta que aquestos siguen el més divertits possibles. Dóna
tranquil·litat, confiança: sé que estàs ahí, sé que has pensat en mi
i vols que ho passe bé.
José Mª Toro és culpable que molta gent com jo ens plantegem com ha de
ser el nostre lloc a l’aula, com hem d’estar. Si no sabeu d’aquest
mestre, intenteu llegir, escoltar o anar
algun curs d’ell, no vos deixarà indiferents.
Aquesta setmana vaig vore aquesta foto. M’he va donar molta
tristesa. Que haurà vist, sentit, viscut aquesta xiqueta per a tenir aquesta reacció al vore una càmera?
Com pot ser que es rendeix davant una càmera de fotos? La seua careta diu molt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada