Maria Castanya

Un dia al pati li diguérem a l’oroneta que volava cap a llocs més càlids, que li portara un missatge. Ella ens contestà: Mmmh no sé, difícil ho teniu. Està molt cansada i ja fa anys que sols vol eixir el dia que correspon i prou. El seu dia és el de Tots Sants. Ella ara sol eixir la vespra, sap que al dia següent no hi ha escola i li agrada molt visitar als menuts.

Fa uns dies vaig rebre un mail. A l’assumpte posava “Maria Castanya” Em resultava un nom conegut. No sabia perquè i me se va ocorre posar-lo a google: “ Al 1386 una de les revoltes contra els impostos que el bisbe de Lugo cobrava va estar encapçalada per Maria Castanya. Acabada la revolta va estar empresonada ella i els seus dos fills i varen estar obligats a donar tots els seus bens: terres i diners a l’església”.

El mail deia: Hola Marian! L’oroneta m’ha dut el teu missatge. Sóc una dona que sap més que ningú de retallades però també sé que aquestes no es poden vore reflectides a la cara dels nostres menuts. Enguany faré una excepció. Saps que sols dec visitar escoles la vespra de Tots Sants. El dia 22 aniré de visita al Covalta. Aquest matí ja he portat a que li miren les ferradures a “Romero” i així poder-lo dur carregat de castanyes per a berenar...

Cançons, balls, rises, aplaudiments, fotos, històries, davantals, mocadors, castanyes, fruits de tardor... Sorpresa! Té marit! Ella com les grans reines li ha passat el cognom: Pep Castanya.
Ha estat una vesprada molt especial. Vam poder preguntar tot el que ens interessava. No va voler parlar de fills ni de nets, però a tots els xiquets i xiquetes els parlava i mirava com si foren seus. Aquesta senyora és molt interessant! Ha dit que tornarà! Ens ha anotat a la seua agenda per al dia 31 d’octubre de 2013...

Visions?

...De segur que així les estadístiques l’any que va baixen. No és normal, desde que he vingut ni ha plogut i no paren de cremar serres. És com una roda: Galicia-nosaltres, Catalunya-nosaltres, Canaries-nosaltres... És el comentari que feia Abel ahir mentre caminàvem des de la Covalta fins la Font de Patge.

Tenia molt de desfici, tant que he vist fins i tot l’horòscop del teletext de la Primera. Veig Leo i jo que sempre he estat molt obedient, he leido. Ara, de veritat que no sé que em deia que ens passaria als nascuts en l’agost, però si he vist que posava alguna cosa així com: mejor dia-viernes, peor dia-martes. Ja veus! Hui dimarts, no ha estat mal (he pensat) He continuat programat, planificant un curs que ens l’han presentat molt fosc però que des del principi vull intentar que al menys dins de classe tinga igual o més color que els altres: ara sou menys mestres. Ara tens més xiquets. Però som menys mestres! Ja! Se siente. Calla i no ho digues! Jo no sé com tu, no passa res com sàpigues... No sé! Ara no tens paga de Nadal. Ara no pots caure mala. Ara has de saber anglès. Ara no cal que sàpigues la llengua en la que penses... Uis si els meus pensen així! Ho sentim, pensem que deuríeu pensar en altra llengua en definitiva a vore si vos se lleva eixe gen que de segur que teniu defectuós... Ni cas! Va Marian, programa en positiu.

Que escolte! Avionetes? Calla! No seran les que van a Benicolet. M’assome al balcó. Fum! Fuuuuuuum! Això per on és? Cride a casa. La mare i jo estàvem al terrat, és per la Vall de la Salut, o això pareix. Darrere del Castell Vell. Des del balcó torne a mirar: dos milions d’avionetes pel cel (sóc d’Albaida). El Castell Vell? Quina poca vergonya! Però si ja estan les torres d’alta tensió! Ara que començava a reviscolar allò! De veritat que no ens deixaran ni disfrutar del paisatge!

Em senc estranya  quan pense que aquest matí al cicle d’infantil he dit a les meues companyes: Xates, mireu quin objectiu he redactat per a treballar en cicle aquest curs, a vore que vos pareix! Provocar interés i sensibilització pel nostre medi per tal d’estimular l’afecte, estima i la necessitat de l’arbre. M’agrada! ha dit Encarna (que també és Leo)

Agost

Al calendari romà l’any començava en març i al mes sisè se l'anomenava sextilis fins que l’emperador August Octavi va decidir donar-li el seu nom: des d’aleshores aquest mes s’anomenava augustus.              
August no estava content del tot: Juli Cèsar havia fet el mateix al mes cinquè. De quinctilis va passar anomenar-se iulius però a més tenia 31 dies, augustus sols 29! Així és que no va parar fins que va aconseguir que en tinguera 31.

El mes d’Agost sempre ha estat un més de vacances. Pensem en ell i ja tenim calor. Ens ve al cap la platja, el ventall, la fresca, les estrelles, les festes dels pobles, la família, la banda de música, les collites, la piscina, el matinar per gust, els gelats, els viatges...

De les dites que té el mes d’agost les que més m’agraden són:  “Agost té la clau de l’any”, “Agost té el secret”. Pense que han de vore amb la predicció de l’oratge: amb el mètode de “Les Cabanyoles” que tant m’ha intrigat sempre. Aquest mètode d’observació de la natura durant el mes, ha fet que la gent del camp poguera saber amb antelació l’oratge que anava a fer durant la resta de l’any. És un mètode molt curiós: de l’1 d’agost fins al 13 són les cabanyoles mestres i després van les de tornada del 14 al 25. S’observa la natura durant tot el dia i amb dos cicles molt marcats. S’aplica a una zona d’una quantitat de kilòmetres determinada. S’ha de tindre una coneixença del l’entorn, de la direccionalitat dels vents, les característiques del sol, la lluna, la temperatura.. Mon pare sempre parlava d’un home de Bufali que pareix ser sabia llegir-les. Supose que abans seria més comú. Jo ara sols he escoltat parlar d’una senyora de Carrícola, treballa les cabanyoles: ens prediu l’oratge a la comarca i a les que ens limiten. Quina passada!

Agost és el meu mes. Hui és el meu natalici. Es cert que quan alguna persona diu que és d’Agost sempre m’apareix un somriure intern i pense: és dels-les meues. És com una espècie d’agermanament. Pense que tenim alguns factor comú: el dia del nostre natalici la gent està desperdigada pel món. Fins i tot les pastisseries estan tancades! Per vacances d’ells o pròpies és difícil coincidir o fer una celebració: sempre hi ha qui no està! I quan eres xicoteta encara pitjor no estan els-les teues amigues... Ni les d’escola. No sabem dir si som de principi o de final d’any, som al mes 8 ens toca finals, però ni la mestra ens classifica en el grup dels majors o dels menuts de la classe. Això si, comencem curs i tenim l’edat que toca en eixe grup. M’encanta quan diuen: Ais, eres Lleó! Aleshores eres...I t’agrada.. El teu color... El teu número... Em fa molta gràcia! Ens posen qualitats depenent del poble on hem nascut, del sexe, color dels cabells, pel mes de naixement, pel dia i l’hora... Menuda forma d’exterminar la psicologia evolutiva! Aleshores quan nasquem res més ens pot fer canviar? Ja ho tenim escrit? Si eres dona, d’Albaida, d’Agost, del dia 19, cabells castanys... ;)   

Felicitats!

M'encanta!

M’encanta vore Albaida de nit. M’encanta o m’encisa?  No, jo sempre dic m’encanta, tu eres més de “m’encisa", de fet sols te l'he escoltada a tu. Encanta vindrà d’encanteri? I encisa? D’encís? Sempre m’ha encantat pensar que volen dir algunes paraules. No busque l’etimologia, m’encanta raonar-la amb mi mateixa i acabe trobant la meua pròpia. Faig una excepció: vaig a buscar que volen dir i em quedaré en la que més s’aprope a mi:

-Encantar: sotmetre a poders màgics. Atraure o guanyar a algú per dons naturals, com la bellesa, la gràcia, la simpatia,  el talent.

-Encisar:  despertar una persona o cosa admiració, afecte o desig.

M’encanta les nits després de la fira. M'encanta les vesprades de fira. M’encanta la teua cara mentre el toques els cabells i mires totes les llums de les atraccions. M’encanta el campanar. M'encanta les campanes de dia. M’encanta raonar en tu. M’encanta com m’escoltes. M'encanta la meua terra. M’encanta els teus versos cantats: más de cien motivos que valen la pena. M’encanta la meua feina. M’encanta la teua saviesa. M’encanta que t’agraden les meues ocurrències. M’encanta els xiquets i les xiquetes. M’encanta els teus cabells rulls. M’encanta passejar en vosaltres per la serra. M’encanta que tingueu sort. M’encanta la música. M’encanta els diumenges en família. M’encanta Malasaña me gustas tú, m’encanta la castaña me gustas tú. M’encanta llegir. M’encanta saber que t’ha caigut una dent. M’encanta que les coses acaben bé. M’encanta la teua innocència. M’encanta la fresqueta. M’encanta el primer glop de cervesa fresca quan fa calor. M’encanta quan ens riguem. M’encanta la voreta del mar. M’encanta cuando callas porque estás como ausente. M'encanta poder-te ajudar. M’encanta la nit al balcó.

M’encanta que em diguen que tinc el teu caràcter. Encara el veig asseguda davant del sofà mentre Jordi dormia: que no caiga el xiquet! No el movies! Jo entrava el mirava i em dies: em té encisada... Em té “anemoraeta”.

Que bé s’està al balcó. Quina quietud. Quina serenitat. Quina fresqueta. Mire el cel. Bona nit.

Tot el que comença bé, acaba bé?

De segur que a València capital encara fa olor a motor de cotxes, Alonso va guanyar (Alonso, ell, nosaltres no) Els xics de la selecció han guanyat l’ Eurocopa: han guanyat copa i primes i publicitats, i contrats desorbitants. Ei, un xollo total per fer bé la seua feina. Ara van a per les olimpíades. Tots estan contents. A les olimpíades també guanyaran premis. Hi ha un tren AVE gallego, un aeroport a Castelló i moltes més coses que valen molts diners però que als-les de baix ens deixen poc.

Nosaltres, les mestres, enguany també hem tingut premi. Les mares i pares solien fer un regal quan acabàvem cicle. No sé perquè (ha estat el sentit eixe de més que diuen que tenim  les dones?) Enguany ens van fer un regalet a totes les d’infantil. Cris era la seua primera tutoria a l’escola: que contenta estava mirant el seu rellotge “último modelo” (em ve al cap la seua careta de repagà) Eva un moneder per a comprar coses per al seu nou bebé. Les meues mares em regalen un diploma que resa així:

Encarna va estar a Denia de cap de setmana amb Manolo.

Les mares del Covalta ens volen. Estan contentes sempre ens ho diuen! Saben que passem moltes hores tenint cura de l’hort i del galliner. Tenim un bloc. Fem projectes. Eixim en la premsa. Fem tallers i teatre. Preparem material. Dormim fora casa amb els seus fills i filles...Com he dit moltes vegades som una família.

Normalment tot el que bé comença bé acaba. El curs havia acabat molt requetebé. Ja tenim projecte per al curs que ve: Joan Fuster, l’arròs, l’Albufera. Comencem a aprendre de nou. Fem cursos que ens van a ensenyar a fer millor escola. Al Cefire d’Ontinyent estem matriculades moltes de les mestres del Covalta. Encarna, Verónica, Rosario i jo eixim a esmorzar. Baixe obrint-me un paquet de rosquilletes i quan l’estic obrint veig a Cris plorant. Em conta que li passa i ja no puc fer res més que plorar en ella. Plorem. Encara plore.

Mentre es cremen les serres la selecció guanya una copa. Mentre les grans ciutats tenen trens que no utilitzen i per tant poc aporten, a nosaltres ens volen llevar la mini línea de tren que tenim. Mentre es mantenen escoles concertades hi ha altres de públiques on les mestres sagnem llàgrimes per a poder continuar els projectes. Perquè els continuarem! Amb la cara ben alta. Sabem que fem el que toca. Fem la nostra feina i molt bé. Aquest ha estat el premi per a nosaltres dels de dalt, dels que donen primes: ens suprimeixen una unitat d’infantil, dos mestres. Plorem. Som un equip que hem guanyat el voler de les nostres mares i pares i alumnes. Som un equip on cadascuna sap el que ha de fer. Tenim projectes d’equip. Perquè encara els tenim! Eva molta sort! Cris sols puc deixar-te d’herència un cossiol amb planter d’arròs i la meua estima.

Si fas plans per un any, planta arròs

Puig Campana des de Sella

Barranc de l'Encantada. Un dissabte de juny.   Si, Llúcia: enguany hem fet projecte de S. Guarner. Ha estat molt interessant. Dius que és un escriptor de"gent major"? Ja però l’hem adaptat per mig del seu llibre...  Pagaries per dur als teus fills a la nostra escola? Per cert tu treballes en Escola Valenciana? Teniu alguna cosa de Fuster per a xiquets?

Puig Campana. Dissabte següent.   

Victor: Llúcia m'ha donat açò per a tu. Em mostra un llibret: "Abans que el sol creme" Joan Fuster. Parlem, raonem... Tenim hort! L'arròs es planta ara...? Solucions, solucions.

Dijous 14 de juny. Escola Covalta. Assemblea de la classe de 4 anys.   

Recordeu com li diuen al meu mestre dels dissabtes? Molt bé! Victor Labrado. A vore, i que posa ací? Correos...Si! Són les llavors d'arròs! Ja han arribat! D'on venen? Vaja que si de Sueca. I qui és de Sueca? Joan Fuster i Victor Labrado. I que tenen a Sueca? Mare...si s'ho sabem tot! El Xúquer, l'Albufera i arròs. Mireu, que diu Fuster en el llibret que ens ha regalat Llúcia:    "Ja sé que us agrada l'arròs. De tant en tant la mare ens en dóna per dinar: una mica quan fa escudella i carn a l'olla; o bé bullit, i hi barregem un ou, salsa de tomàquet, banana fregida; o en paella, amb pollastre o amb peix; i fins i tot amb llet i sucre, com a postres...  Mostre els grans que ens envia Labrado per correu i continue llegint: Aquets granets són el fruit d'una planta que conreen la gent del meu poble.

Divendres 15 de juny. Escola Covalta. Assemblea de la classe de 4 anys     ...Clar primer celebrem el natalici de Marc i després? Molt bé plantarem l’arròs. Ho farem com a Sueca? Clar, no pot ser perquè nosaltres que fem als nostres camps? Vaja que si, oli. Tenim oliveres i a Sueca? Molt bé, arròs! Anem a llegir que més ens diu Fuster al llibre: “És primavera! Aquets grans d’arròs són la llavor...Quan hauran grillat, els trasplantarem als camps, més grans...”  Bé després més tard el plantarem. Ens eixirà? És complicat però si no que farem? Molt bé a final de curs en comprem de Sueca al supermercat i ens fem una paella: ells posen l’arròs i nosaltres l’oli. Val i les altres verdures del nostre hort!



Pel que escriu a aquest llibret, Fuster sabia que algun dia uns xiquets i xiquetes d’Albaida s’interessarien per saber més del seu poble que també és el nostre. El curs que passem l’hem dedicat a S. Guarner i la Vall d’Albaida:  l’escriptor i les seues dites de la Vall. Hem ampliat. Hem eixit de la Vall: el riu que ens dona nom “L’Albaida” és un afluent del Xúquer (Jordi R. ens recordava a cada moment que passa per Gavarda, el poble de la seua iaia i que està en la Ribera Baixa).

Enguany fa 50 anys del llibre de Fuster: “Nosaltres els valencians”. El Xúquer del que l’Albaida és afluent arriba a Sueca. Nosaltres i ells som valencians i valencianes. Sense adonar-se’n hem començat un projecte que no sabem com i on acabarà. Dins cap tot el que puga incloure aquest títol: “Nosaltres els valencians”. Voleu participar?

Marian


PD: Hem plantat ahí les llavoretes perquè tindrem que portar-s'ho a casa aquest estiu. També n'hem plantat per als xiquets i xiquetes que vindran. Si ens ix el planter ja vorem com s'ho fem... Al temps! Per cert, el títol d'aquest escrit és una dita. Hi ha altra que diu: si fas plans per deu anys, planta oliveres.

El VALOR dels anònims

Va estar un matí amb molt de Valor.

Valor per a poder alçar-se: el dia d’abans va estar el primer que no teníem escola per la vesprada i havíem decidit fer cap de setmana de platja. De camí cap a la Marina Baixa els esquirols ens eixien al pas per a saludar-nos. Un paisatge magnífic i molts ciclistes ens acompanyen tot el viatge.

Dissabte 9’30 del matí entrem a Sella. Llúcia i Victor ens eixen al pas. 10 del matí plaça del poble. Fa molta calor. Fem un tram en cotxe. Tots baix dels pins comencem a escoltar al mestre. “El castell d’Entorn i no Entorn”: és una rondalla de dones. La reina Tomanina té un fill el príncep Bernat i vol casar-lo amb “Aiguamar”. El príncep Bernat estima a la pastora Teresa i aquesta pel temps queda enamorada d’ell. Les enveges al castell i la por de la mare per que el fill es case en una plebea fan que la pobra Teresa tinga que passar tota una sèrie de peripècies. El premi final pareix ser que es la boda amb Bernat.  Pobra Teresa vaja premi final! Pensa-t’ho dona! Fins eixe moment eres una dona lliure i Bernat l’únic que ha fet per tu ha estat en avisar-te dels perills que havies de passar. Sols en que ell fora capaç de raonar... Massa dona per a un príncep!

Acabem el matí parlant de Valor i Guarner. Dos escriptors ens diu el mestre que molt valents per l’època en la que es va tocar lidiar. Res a dir. Tota la raó, però com sempre això em fa pensar: de segur que hi va haver molts i moltes anònimes amb molt de VALOR dels qui no sabem el cognom: no sabem el de Teresa. Sol passar. Normalment som els-les anònimes les que donem solucions als problemes “dels de dalt”. M’agrada la novel·la historiada. Els personatges principals sempre solen ser reis i reines, cavallers-dames, prínceps i princeses, comtes, marqueses, monjos i monges... Poc sabem dels de baix. Dels que fan la història. Dels anònims. Dels que no tenen nom ni cognom. Ens conten que no se quin rei va anar a la guerra amb nosequantsmil soldats. Després ja ens diuen si va guanyar o perdre. I els nosequantsmil soldats què? I les seues famílies? Valor es va arruïnar per la fil·loxera però ell era senyoret. A la Vall d’Albaida moltes famílies anònimes es va passar el mateix.

Res ha canviat. Els-les de dalt, els que passaran a la història en nom i cognoms no han respectat les normes que ells mateixos havien posat. Però hem de saber que els-les de baix, les que els nostres noms i cognoms no passaran a la història tenim la clau! Ocupem-se dels-les nostres, dels-les anònimes perquè tenim molt de VALOR. Com diu Mandela: “L’educació és l’arma més poderosa que podem utilitzar per a canviar el món”.

Marian Llàcer

PD: La primera foto és d'ahir del Puig Campana. Les altres dos són del curs passat a Castalla.

Forasters vindran...

Dia molt emotiu.

Sanchis Guarner s’ho mereix i la nostra Vall tan oblidada també. Tot va començar com... En realitat no sé com va començar. És com un deure que t’acudeix de repent. De sobte te n’adones que ho tens tot per a poder-ho aconseguir i ho has de fer. També era el seu any, el de Sanchis Guarner, i Encarna i jo ja feia temps que teníem aquest projecte en marxa. Ens vam posar a pensar i ho teníem tot: estem en la Vall i Sanchis Guarner escriu d’ella. La Vall té tant que no sabem! No podem consentir oblidar-la i menys en un moment en que pareix ser que dur als xiquets i xiquetes a escoles d’altres llocs, on es parla diferent a com parlen els seus i on les tradicions i costums no tenen res a vore amb les nostres està creant furor.

Som una escola d’Albaida, pública i en valencià. Tenim gallines, hort escolar, treballem per projectes, fem tallers on agrupem als xiquets i xiquetes de distintes edats, no utilitzem llibres... El fet de ser una escola menuda fa que siguem una xicoteta família, i el dilluns els-les nostres companyes ens ho van demostrar.

Hem estat tot el curs aprenent  de l’escriptor i de la Vall: termes, dites, cançons, oficis, muntanyes, rius, gentilicis... I per fi la festa final!

Malgrat les retallades i el mareig general que existeix en l’educació pública vam fer l'homenatge: la nostra família del Covalta s’ho mereix. Programada per al dia 22 (dia de vaga en educació) la festa va estar el 21. L’ajuntament ens havia cedit el Museu de Titelles per a l’actuació dels nostres menuts i nosaltres havíem convocat als pares i mares per a la vesprada, a les 19’00 hores.

El divendres cada coordinadora de cicle de l’escola va mostrar interès en vidre a l’actuació. Que bonic! Havien fet també seu el nostre projecte. Que hi ha més bonic per als xiquets i xiquetes que els seus companys i companyes vagen a vore el fruit del seu treball? Dilluns 21 a les 11, estava de gom a gom : tots i totes pendent de vore als de 3 anys explicar qui era S. Guarner, als de 4 mitjançant dites i cançons comentar perquè som Vall i perquè ens diguem d’Albaida i als de 5 recitant dites de la Vall. Per acabar l’actuació cantàvem tot el cicle una dita de la Vall, segurament la conegueu, l’heu escoltada al Botifarra:

                   “Mira si he corregut terres / Que he estat en Alfarrasí

                         En Atzeneta, Albaida / En El Palomar i ací”

Gràcies companys i companyes del Covalta!

Per la vesprada actuació. Em quede amb les paraules d’Elies (pare de Mireia): un 10, menuda currà, m’he emocionat, m’agrada molt el que feu...            
I a nosaltres, les mestres del Covalta, que ens confieu l’educació dels vostres fills i filles.
Continuem!

Marian Llàcer Pla

Sóc repetidora

La paraula “repetidora” en educació sempre l’hem utilitzada com a una qualitat pejorativa . Jo ja fa uns anys que sóc repetidora. Comença el curs i estic a l’aguait. Entre una vegada i dos i tres...Fins que ho veig i pam! Done les meues dades perquè no vull deixar de repetir els cursos de Labrado!

Ahir tocava Biar. Abans de les nou del matí ja estàvem allí. Música. Músics.  Plaça de l’església, castell amb “La Mahoma”. Biar està en festes! Les festes rememoren les lluites entre almohades i les tropes del rei Jaume I el conqueridor en 1245, que amb la conquesta de Biar per a la Corona d’Aragó va marcar l’antiga frontera entre el regne de Castella i el d’Aragó.

S’ apropem al bar de la plaça. Havíem quedat allí. Està ple de músics i de moros i cristians que desfilen a ritme de pasdoble i van entrant a la plaça. ”La Mahoma” ens mira des de dalt del castell. No parem de mirar i pel carrer del cantó entra la Banda de la Pobla del Duc. Busquem a Miguel i així fem la xerradeta mentre esperem al mestre. Mira ja està ahí! Labrado!

S’ enfilem cap a la serra. Labrado és un mestre. És un escriptor. És un investigador de relats.  És un mag de la tradició oral. Parem a un costat del camí i Labrado trau les seues fitxes fruit de la investigació pels pobles. Busquem al “Comte Arnau”: la seua ànima viatja sense repòs per les muntanyes. Prompte ens relaciona al Comte amb Els frares del Mas de Pontarró. Pareix ser que el pecat més greu que es pot fer cap a l’ésser humà és enganyar amb el jornal. El Comte no descansa per que en vida va enganyar amb el sou. Igual que els frares: enganyaven als veïns a l’hora de comprar i vendre gra. No poden anar ni al cel ni a l’infern pels cordons beneïts que duien. Així es van convertir en ànimes en pena, com el Comte. El paisatge, el saber dir del mestre fa que haja estat un matí molt intens. S’ acomiadem per a la setmana propera. Sort mestre!

 Cristina i jo dinem amb Miguel. Hem decidit passar a Biar la vesprada. Vegem els moros i els cristians. La desfilada de percussió que no sé quina és la tradició però em va parèixer curiosa. Ja molt tard torne a casa, i pense en el dia que he passat: Biar, Labrado, El Comte Arnau, Els frares del Mas de Pontarró... Sap alguna gent que per no pagar als-les treballadores els diners que correspon per la feina poden convertir-se en ànimes en pena? Preguntaré a Labrado si els té avisats perquè a mi ja fa temps que em paguen menys i no vull ni pensar el overbooking d’ànimes en pena que pot haver en poc temps.

Marian Llàcer Pla

Vine-te´n

Campanes.

Més campanes. Què son! És l’entrada a escola? Ai, no, no canten! Sols són campanes. És el campanar d’ací. Ah, ja sé, les festes del Roser! Més campanes. Què son! ... Hui és “El dia de la mare”.

Ai la mare! Quan tenim, o quan ens sorprenem, o quan s’ alegrem ,o ens passa alguna coseta, o volem molestar, sempre s’ en recordem de la mare: de la pròpia o de la dels demés. Les mares (i els pare també, però hui toca a elles) compleixen un paper molt important dins del desenvolupament dels xiquets i xiquetes.
El títol també es dona a dones que compleixen el paper sense estar emparentades biològicament, es pot referir a persones que se les identifica amb l’estereotip de mare: persona que cobreix les necessitats. Estan les primàries, que són les fisiològiques. Una vegada satisfetes les primàries sorgeixen les secundaries, que encara que són segones no són menys importants. Són les originades per la societat: autoafirmació, sentir-se acceptat i estimat, formar part d’un grup, desenvolupar les capacitats, saber, conèixer, autorealitzar-se... Per això l’escola és com una mare, com la nostra família. De majors als pobles tan fàcil és que el pregunten: I tu de qui eres? Com que el diguen: i tu a quina escola anaves?

Mares que eren alumnes de l'escola

Ara teniu l’oportunitat de formar part de la nostra família, de la nostra mare. Demà dia 7 de maig i fins al 16 comença el procés de matriculació. En som molt i moltes i noves que en vindran!. A l’escola Covalta hem tingut des de sempre clares quines són les necessitats que hem de cobrir per als nostres: tant pares-mares com xiquets i xiquetes. Per això proposem:       

- Escola matinera i vespertina: els xiquets i xiquetes que ho necessiten estan atesos des de les 8.30 del matí fins les 6 de la vesprada.                                          

–Tenim menjador escolar, no massificat i adaptat per als-les més menudes.

– A Infantil, treballem per projectes, sense libres de text, oferint un aprenentatge significatiu i constructiu,relacionat amb l’entorn més pròxim: el dels nostres xiquets i xiquetes. Tenim hort i galliner. Fem informàtica, música,teatre i educació física. Fem tallers de cuina, art i ciències. Treballem de forma globalitzada: lectoescriptura a partir de centres d’interès i la matemàtica amb els números significatius de la rutina diària. Els materials estan elaborats per les mestres.                                                                 

                    Com les mares:
                          NO SOLS ENSENYEM OBJECTIUS ENSENYEM VIDA!

                      Feliç dia MARE!

                        Marian Llàcer Pla 
               
PD: Vos deixe un video. Espere vos agrade                             

Baix el Benicadell

La Vall d’Albaida està formada per 34 pobles. Un d’ells és Otos.  El dissabte passat de matí Encarna, Rosario, Verónica i jo vam prendre camí cap Atzeneta. Passem Carrícola i sense adonar-se’n  arribem a Otos.

Jo conec aquest poble des de fa molt de temps. Tinc allí familia (mon tio Elies, el panader). També he estat treballant en l’escola, era la mestra de música. Eixe any la mestra d’infantil (Maria) va treballar un projecte sobre els dinosaures. Ara no recorde quin dels dinosaures era, però la seua alçada era molt elevada. Al llibre on havien vist l’altura posava els metres i per a saber com podia ser d’alt no van dir altra cosa que seria com l’alçada de dos pisos. A Otos no hi havia finques, cosa que el fa encara més bonic. Maria de seguida va pensar en que podríem mesurar el campanar, ja que era l’edifici més alt que hi havia.

El que més m’agrada d’aquets pobles és que el pensat i fet funciona però com. Obris la boca i de seguida te la tapen. Una vesprada ja havíem quedat amb Pep Pla (el meu cosí el panader) i amb Joan Olivares. Entre els dos mesurarien el campanar en directe per a saber fins on o com era d’alt aquell dinosaure. Tota una experiència!

A Maria que no parava de pensar no li se va ocorre altra cosa que el final de projecte fos un concert. I clar cada vegada que em ve al cap Maria diguen-me: Marian, lo més significatiu per als xiquets i xiquetes és que la seua mestra de música dirigeixca la banda. I clar jo que sóc de poble i a més això de lo significatiu ho tinc molt clar no vaig poder dir-li que no.

La visita d’aquets dos dissabtes era diferent. El cefire ens havia proposat un curs per a conèixer millor la ruta dels rellotges de sol. Encarna és de la Vall com jo però que repagades hem estat d’escoltar a les nostres companyes, Rosario i Verónica: han estat encantades. Hem aprés un poquet més d’un dels pobles de la Vall, en un ambient extraordinari i a més s’hem conegut millor. Encantada de conèixer-vos.

Marian Llàcer Pla

PD: Encarna estava malalta el dissabte per això no apereix a la foto



A passar-ho bé!

Té llom i no té espina, sap molt i no parla, té fulles i no és planta, que és?.

En una època en la que les noves tecnologies ho invadeixen tot: tablets, llibres electrònics, iphones…Hem pensat que era necessari homenatjar al “Senyor Llibre”. Des de l’escola vam voler fer aquest dilluns passat la nostra minifira del llibre. Per la vesprada vam fer tallers de poesia. Els xiquets i xiquetes d’infantil recitaven en xicotets grups una poesia a tots i totes els-les que volien escoltar-la. De regal s’enduien la poesia escrita. Si passaves per tots els tallers aconseguies tindre totes les pàgines i en acabar la fira enquadernant-te’l . També hi havia una paradeta on a més podies donar un cop d’ull a alguns dels llibres que les mestres creguem més interessants per a els-les xiquetes d’infantil. 

 

Va estar una vesprada de festa. L’escola es va omplir de ritme, de paraules boniques, de cares alegres que bocabadades miraven com els xiquets i xiquetes d’infantil recitaven. Ens va visitar Josep (l'alcalde) i Lucia (regidora d’educació) a més de familiars i veïnat: tots tenen xiquets i xiquetes al Covalta. L’alcalde ens va regalar llibres d’artistes locals. El dia S. Jordi va estar un dia molt emotiu per a la gent d’Albaida. Majors i menuts varem fer un xicotet homenatge a aquest amic que no reny ni demana.

 

He tardat uns dies en penjar aquesta entrada per que esperava vore si per a la secció "AULA" del Levante resultava tan interessant l'activitat, com per a nosaltres havia segut. Pareix ser que si. Hui dia 25 d'Abril apareixíem al diari. Ha estat bé que fos en un dia en la que els valencians per tant de celebrar hem segut capaços de celebrar fins i tot una derrota com la de la "Batalla d'Almansa". Aquest any canviem, podem celebrar més coses a més d'aquella derrota, haver aparegut de nou al periòdic i no puc deixar d'anomenar la victòria en lliga de l'equip de basquet valencià Ros Casares. Si, si. Que no esteu assabentades? Serà perquè és basquet? O perquè és basquet femení? O perquè és basquet femení i valencià? Siga pel que siga ja sabeu: no deixem de celebrar!

Marian Llàcer Pla