Tot el que comença bé, acaba bé?

De segur que a València capital encara fa olor a motor de cotxes, Alonso va guanyar (Alonso, ell, nosaltres no) Els xics de la selecció han guanyat l’ Eurocopa: han guanyat copa i primes i publicitats, i contrats desorbitants. Ei, un xollo total per fer bé la seua feina. Ara van a per les olimpíades. Tots estan contents. A les olimpíades també guanyaran premis. Hi ha un tren AVE gallego, un aeroport a Castelló i moltes més coses que valen molts diners però que als-les de baix ens deixen poc.

Nosaltres, les mestres, enguany també hem tingut premi. Les mares i pares solien fer un regal quan acabàvem cicle. No sé perquè (ha estat el sentit eixe de més que diuen que tenim  les dones?) Enguany ens van fer un regalet a totes les d’infantil. Cris era la seua primera tutoria a l’escola: que contenta estava mirant el seu rellotge “último modelo” (em ve al cap la seua careta de repagà) Eva un moneder per a comprar coses per al seu nou bebé. Les meues mares em regalen un diploma que resa així:

Encarna va estar a Denia de cap de setmana amb Manolo.

Les mares del Covalta ens volen. Estan contentes sempre ens ho diuen! Saben que passem moltes hores tenint cura de l’hort i del galliner. Tenim un bloc. Fem projectes. Eixim en la premsa. Fem tallers i teatre. Preparem material. Dormim fora casa amb els seus fills i filles...Com he dit moltes vegades som una família.

Normalment tot el que bé comença bé acaba. El curs havia acabat molt requetebé. Ja tenim projecte per al curs que ve: Joan Fuster, l’arròs, l’Albufera. Comencem a aprendre de nou. Fem cursos que ens van a ensenyar a fer millor escola. Al Cefire d’Ontinyent estem matriculades moltes de les mestres del Covalta. Encarna, Verónica, Rosario i jo eixim a esmorzar. Baixe obrint-me un paquet de rosquilletes i quan l’estic obrint veig a Cris plorant. Em conta que li passa i ja no puc fer res més que plorar en ella. Plorem. Encara plore.

Mentre es cremen les serres la selecció guanya una copa. Mentre les grans ciutats tenen trens que no utilitzen i per tant poc aporten, a nosaltres ens volen llevar la mini línea de tren que tenim. Mentre es mantenen escoles concertades hi ha altres de públiques on les mestres sagnem llàgrimes per a poder continuar els projectes. Perquè els continuarem! Amb la cara ben alta. Sabem que fem el que toca. Fem la nostra feina i molt bé. Aquest ha estat el premi per a nosaltres dels de dalt, dels que donen primes: ens suprimeixen una unitat d’infantil, dos mestres. Plorem. Som un equip que hem guanyat el voler de les nostres mares i pares i alumnes. Som un equip on cadascuna sap el que ha de fer. Tenim projectes d’equip. Perquè encara els tenim! Eva molta sort! Cris sols puc deixar-te d’herència un cossiol amb planter d’arròs i la meua estima.