Hui he escrit al bloc del meu cicle. Ho faig de vegades per a contar el que estem fent a classe. Abans ho feia més sovint però fa un temps que pense que dona igual. Els escrits solen eixir-me de cop. Em ve al cap un títol i a partir d’ahí no sol costar-me contar el que vull. El títol ha estat: “Qui té un amic...” I he pensat en el significat d’aquesta paraula. És complicat. Pense que cadascú tenim una definició molt diferent del que per a nosaltres és un amic.

Jo sempre he estat una persona oberta a fer amics. He donat sempre l’oportunitat de poder-ho ser. Ara en aquests moments sabria definir que és per a mi una persona amiga: és aquella que està sempre, la que el diu el que pensa, la que no t’enganya, la que t’escolta, la que el dona sense demanar res a canvi, la que el té en compte, la que recorda el teu dia... No es pot ser amiga de tots, de vegades no sorgeix el que ha de sorgir. No suporte a eixes persones que sempre estan: jo faig, jo tinc, jo sé, jo he anat, jo vull, si no és per mi, es que jo... Ais! Tot per a tu. En això el quedaràs en: jo, i jo, i jo... Tu soleta! Pensa en nosaltres! Feu-me cas, mira a la persona i pensa: té amics? (però dels que he dit abans, eh?)  Veus com no? Per això volen anar per damunt, és un complexe d’inferioritat. Volen mostrar que són més que els demés i l’única forma de fer-ho és així, intentant que tot el món els tinga present. Quan t’haja utilitzat de segur que ja ni el crida. Van per damunt dels-les demés, no tenen clar que no tot val per arribar. Que pel camí a més de passar-ho fatal per l’energia que porten i generen al seu voltant perden més del que guanyen a l’arribar. Perquè tot ix, i rebota! Així que lo que generes, t’arribarà.

Fa dies que la meua ànima no para de riure. De cop vaig pel carrer i em pose a xiular o a  tararejar  qualsevol cançó. Quan sóc conscient m’entra risa, i si algú m’escolta? Serà perquè tinc  amics i amigues? I això és sinònim de salut mental? (lo de xiular pel carrer no ho tinc tan clar J )  Disfrutem del camí que a tot arribarem.