La Fira

Jacobo, Jacob, Yago, Iago, Jaume, Santiago, Tiago i Diego son variants del nom propi Ya'akov (en hebreu יַעֲקֹב) Nom del patriarca que després es va anomenar Israel. El nom d’aquest  patriarca, sol traduir-se  com Jacob.

La primera vegada va ser Abel qui em va dir: tots aquests noms venen del mateix. De seguida,  va tornar a dir-me tots els noms, me’ls deia passant per totes les lletres per a que jo notara l’evolució. Ho vaig trobar curiós.

Aquesta Fira, es atorgada per privilegi del Rei Pere “el Cerimoniós” o el del punyalet en 1387 a Albaida. Aleshores era una fira de ramaderia després ha passat a ser més d’atraccions. Venen paradetes de joguets. De vegades mire la cara dels venedors i  encara els-les reconec. Quan era menuda tenia molta il·lusió per aquesta setmana. Els dies d’abans passejàvem fira amunt i fira avall, la pregunta del milió dels majors era: ja t’ho has triat? Ara des de la distància ho pense i era de les poques vegades que als xiquets-xiquetes ens compraven alguna cosa. Per la Fira, i pels Reis.

Recorde un any que volia una nina. Tots els dies passava i la veia. Pensava: que no la compren, que no la compren! Fins que va vindre el dia de la fira. Eixe dia de bon mati (com tots els anys) ma mare ens mudava i baixàvem pel camí a l’estació a pel iaio i la iaia. Sempre venien en tren des de Bufali. Arribàvem a casa des de l’estació i venien també el tio Toni i la tia Maria. Quina il·lusió, sempre ens duien dolcets. El dinar era com de diumenge. Després anàvem a la fira i ens compraven el que durant tants dies havíem estat anhelant.  Allí estava la meua nina. Iaia, vull ixa! Ella em mira i diu: toca! Quina nina! Una “uela”? Era molt xula la meua nina, portava unes ulleretes redonetes i un mocadoret al cap negre. Portava davantal, calcetes i espardenyetes de iaia. No tinc foto d’ella, però mai ninguna ha tingut una nina iaia tan xula! Pujàvem a atraccions, menjàvem gelat... Vaja per a mi era com el dia nacional de la xiqueta!

Desprès de més major fa il·lusió que vinga la fira, vore la cara dels xiquets i xiquetes no té preu. Encara que ara estan més acostumades als regals, continuen fent eixa cara... Eixa cara de quan veuen les llums de colors, els globus, els gossets a piles, el bou que topa, els cotxes que ballen... M’encanten! Tots els anys em fire, segons diu ma mare “un trasto”. Si, si, també fire a les nebodes i al nebot.

He estat moltes vegades, finals de juliol al voltant de Santiago, o en terres galegues. A Santiago, l'any que vam arribar per primera vegada, crec recordar que actuava J.Sabina al dia següent, a la plaça de l’Obradoiro. Estaven provant so, però nosaltres marxàvem de bon matí. Altre any eixiem cap a Finisterre, la gent venia de festa i ens deien, altres anys de Camí...

Força Galicia! Molta força! Besets