Lllei de vida

Volia escriure al bloc de la meua nova escola. Hem celebrat "Tots Sants”. He recordat un escrit del 2011, del dia 1, que vaig penjar al bloc d'infantil de l'escola on estava. Li he pegat una ulladeta. Pense que està molt bé, i he pensat que vaig a recuperar-lo i penjar-lo ací.

Per a recordar als i a les que ja no estan en nosaltres tenim el dia de Tots Sants. Època en la que pareix que tot mor: El dia, la calor i l’any. La mort és un fet natural i amb eixa naturalitat hem de parlar d’ella. Recorde a classe de naturals quan ens feien estudiar: Los seres vivos nacen, crecen, se reproducen i mueren. Nosaltres ho apreníem sense pensar massa el que deiem però ahí estava la mort com un fet normal: igual que nasquem-morim.

És llei de vida: nàixer, créixer i morir.

Hui és un dia en que la majoria de la població d’Albaida i dels voltants continuem visitant els cementeris. Allí a banda dels-les nostres que ja no hi són entre nosaltres, també vegem a familiars que han acudit amb el mateix objectiu. Ens mudem (símbol de respecte): visitem gent que fa molt no vegem. És molt clàssic recordar coses de quan érem menuts: Te’n recordes eixe dia en casa la iaia que...Mentre recordem les persones estan ahí, en el nostre pensament i en el dels nostres i saben i sabem que és símbol de que encara que no estan físicament, psíquicament si. Formen part de la nostra història, de la nostra existència i és una forma d’agrair-los i de mostrar-los el resultat del seu voler.

Parlant de tradició, li preguntava a ma mare quines coses feien de xicotetes, o què recordava ella de tradicional en aquets dies. Em contava que el dia de les ànimes (el dia 2) sa mare sempre deia de bon matí: Hui feu els llits prompte que tenim visita! (la gent major diu que eixe dia les animetes tornen a les cases on van viure). També que eixos dies el dolç que menjaven després de dinar eren les fogasses que les mateixes mares feien: Uns dies abans preparaven la pasta, nous, panses, i ametles; Després les coïen al forn. Com no! Era obligatori anar a l’església. També donar llum als seus difunts, per això sempre tenien ciris encesos.

Ahir matí quan parlàvem a l’assemblea i vaig preguntar: Demà que celebrem? I em van contestar: Halloween. Jo els-les vaig dir que hui era el dia de Tot Sants, anem als cementeris i vegem als que ja no hi són i també a gent que fa que no trobem. Hi ha moltes flors amb molts de colors. Mengem fogasses. Passegem amb els i les nostres. I també podem anar a la Fira de Cocentaina!.

Sé que Halloween és un fenomen que no es pot parar fruit de la influència nord-americana. Ahir vesprada l’avinguda “La Fira” estava plena de bruixetes, carabasses, calaveretes i altres. Sé que Halloween està cada vegada més integrada en la nostra societat per això nosaltres hem de fer un esforç per a no pedre les nostres tradicions.

Res ha canviat en dos anys. Continuen vestint-se de bruixetes. Jo continue sense obrir la porta per a donar-los caramels, no em naix... No sé fins a quan, igual algun anys d’aquests. L’ ùnica cosa que faig que no feia és fer el llit de bon matí!