Forasters vindran...

Dia molt emotiu.

Sanchis Guarner s’ho mereix i la nostra Vall tan oblidada també. Tot va començar com... En realitat no sé com va començar. És com un deure que t’acudeix de repent. De sobte te n’adones que ho tens tot per a poder-ho aconseguir i ho has de fer. També era el seu any, el de Sanchis Guarner, i Encarna i jo ja feia temps que teníem aquest projecte en marxa. Ens vam posar a pensar i ho teníem tot: estem en la Vall i Sanchis Guarner escriu d’ella. La Vall té tant que no sabem! No podem consentir oblidar-la i menys en un moment en que pareix ser que dur als xiquets i xiquetes a escoles d’altres llocs, on es parla diferent a com parlen els seus i on les tradicions i costums no tenen res a vore amb les nostres està creant furor.

Som una escola d’Albaida, pública i en valencià. Tenim gallines, hort escolar, treballem per projectes, fem tallers on agrupem als xiquets i xiquetes de distintes edats, no utilitzem llibres... El fet de ser una escola menuda fa que siguem una xicoteta família, i el dilluns els-les nostres companyes ens ho van demostrar.

Hem estat tot el curs aprenent  de l’escriptor i de la Vall: termes, dites, cançons, oficis, muntanyes, rius, gentilicis... I per fi la festa final!

Malgrat les retallades i el mareig general que existeix en l’educació pública vam fer l'homenatge: la nostra família del Covalta s’ho mereix. Programada per al dia 22 (dia de vaga en educació) la festa va estar el 21. L’ajuntament ens havia cedit el Museu de Titelles per a l’actuació dels nostres menuts i nosaltres havíem convocat als pares i mares per a la vesprada, a les 19’00 hores.

El divendres cada coordinadora de cicle de l’escola va mostrar interès en vidre a l’actuació. Que bonic! Havien fet també seu el nostre projecte. Que hi ha més bonic per als xiquets i xiquetes que els seus companys i companyes vagen a vore el fruit del seu treball? Dilluns 21 a les 11, estava de gom a gom : tots i totes pendent de vore als de 3 anys explicar qui era S. Guarner, als de 4 mitjançant dites i cançons comentar perquè som Vall i perquè ens diguem d’Albaida i als de 5 recitant dites de la Vall. Per acabar l’actuació cantàvem tot el cicle una dita de la Vall, segurament la conegueu, l’heu escoltada al Botifarra:

                   “Mira si he corregut terres / Que he estat en Alfarrasí

                         En Atzeneta, Albaida / En El Palomar i ací”

Gràcies companys i companyes del Covalta!

Per la vesprada actuació. Em quede amb les paraules d’Elies (pare de Mireia): un 10, menuda currà, m’he emocionat, m’agrada molt el que feu...            
I a nosaltres, les mestres del Covalta, que ens confieu l’educació dels vostres fills i filles.
Continuem!

Marian Llàcer Pla

Sóc repetidora

La paraula “repetidora” en educació sempre l’hem utilitzada com a una qualitat pejorativa . Jo ja fa uns anys que sóc repetidora. Comença el curs i estic a l’aguait. Entre una vegada i dos i tres...Fins que ho veig i pam! Done les meues dades perquè no vull deixar de repetir els cursos de Labrado!

Ahir tocava Biar. Abans de les nou del matí ja estàvem allí. Música. Músics.  Plaça de l’església, castell amb “La Mahoma”. Biar està en festes! Les festes rememoren les lluites entre almohades i les tropes del rei Jaume I el conqueridor en 1245, que amb la conquesta de Biar per a la Corona d’Aragó va marcar l’antiga frontera entre el regne de Castella i el d’Aragó.

S’ apropem al bar de la plaça. Havíem quedat allí. Està ple de músics i de moros i cristians que desfilen a ritme de pasdoble i van entrant a la plaça. ”La Mahoma” ens mira des de dalt del castell. No parem de mirar i pel carrer del cantó entra la Banda de la Pobla del Duc. Busquem a Miguel i així fem la xerradeta mentre esperem al mestre. Mira ja està ahí! Labrado!

S’ enfilem cap a la serra. Labrado és un mestre. És un escriptor. És un investigador de relats.  És un mag de la tradició oral. Parem a un costat del camí i Labrado trau les seues fitxes fruit de la investigació pels pobles. Busquem al “Comte Arnau”: la seua ànima viatja sense repòs per les muntanyes. Prompte ens relaciona al Comte amb Els frares del Mas de Pontarró. Pareix ser que el pecat més greu que es pot fer cap a l’ésser humà és enganyar amb el jornal. El Comte no descansa per que en vida va enganyar amb el sou. Igual que els frares: enganyaven als veïns a l’hora de comprar i vendre gra. No poden anar ni al cel ni a l’infern pels cordons beneïts que duien. Així es van convertir en ànimes en pena, com el Comte. El paisatge, el saber dir del mestre fa que haja estat un matí molt intens. S’ acomiadem per a la setmana propera. Sort mestre!

 Cristina i jo dinem amb Miguel. Hem decidit passar a Biar la vesprada. Vegem els moros i els cristians. La desfilada de percussió que no sé quina és la tradició però em va parèixer curiosa. Ja molt tard torne a casa, i pense en el dia que he passat: Biar, Labrado, El Comte Arnau, Els frares del Mas de Pontarró... Sap alguna gent que per no pagar als-les treballadores els diners que correspon per la feina poden convertir-se en ànimes en pena? Preguntaré a Labrado si els té avisats perquè a mi ja fa temps que em paguen menys i no vull ni pensar el overbooking d’ànimes en pena que pot haver en poc temps.

Marian Llàcer Pla

Vine-te´n

Campanes.

Més campanes. Què son! És l’entrada a escola? Ai, no, no canten! Sols són campanes. És el campanar d’ací. Ah, ja sé, les festes del Roser! Més campanes. Què son! ... Hui és “El dia de la mare”.

Ai la mare! Quan tenim, o quan ens sorprenem, o quan s’ alegrem ,o ens passa alguna coseta, o volem molestar, sempre s’ en recordem de la mare: de la pròpia o de la dels demés. Les mares (i els pare també, però hui toca a elles) compleixen un paper molt important dins del desenvolupament dels xiquets i xiquetes.
El títol també es dona a dones que compleixen el paper sense estar emparentades biològicament, es pot referir a persones que se les identifica amb l’estereotip de mare: persona que cobreix les necessitats. Estan les primàries, que són les fisiològiques. Una vegada satisfetes les primàries sorgeixen les secundaries, que encara que són segones no són menys importants. Són les originades per la societat: autoafirmació, sentir-se acceptat i estimat, formar part d’un grup, desenvolupar les capacitats, saber, conèixer, autorealitzar-se... Per això l’escola és com una mare, com la nostra família. De majors als pobles tan fàcil és que el pregunten: I tu de qui eres? Com que el diguen: i tu a quina escola anaves?

Mares que eren alumnes de l'escola

Ara teniu l’oportunitat de formar part de la nostra família, de la nostra mare. Demà dia 7 de maig i fins al 16 comença el procés de matriculació. En som molt i moltes i noves que en vindran!. A l’escola Covalta hem tingut des de sempre clares quines són les necessitats que hem de cobrir per als nostres: tant pares-mares com xiquets i xiquetes. Per això proposem:       

- Escola matinera i vespertina: els xiquets i xiquetes que ho necessiten estan atesos des de les 8.30 del matí fins les 6 de la vesprada.                                          

–Tenim menjador escolar, no massificat i adaptat per als-les més menudes.

– A Infantil, treballem per projectes, sense libres de text, oferint un aprenentatge significatiu i constructiu,relacionat amb l’entorn més pròxim: el dels nostres xiquets i xiquetes. Tenim hort i galliner. Fem informàtica, música,teatre i educació física. Fem tallers de cuina, art i ciències. Treballem de forma globalitzada: lectoescriptura a partir de centres d’interès i la matemàtica amb els números significatius de la rutina diària. Els materials estan elaborats per les mestres.                                                                 

                    Com les mares:
                          NO SOLS ENSENYEM OBJECTIUS ENSENYEM VIDA!

                      Feliç dia MARE!

                        Marian Llàcer Pla 
               
PD: Vos deixe un video. Espere vos agrade                             

Baix el Benicadell

La Vall d’Albaida està formada per 34 pobles. Un d’ells és Otos.  El dissabte passat de matí Encarna, Rosario, Verónica i jo vam prendre camí cap Atzeneta. Passem Carrícola i sense adonar-se’n  arribem a Otos.

Jo conec aquest poble des de fa molt de temps. Tinc allí familia (mon tio Elies, el panader). També he estat treballant en l’escola, era la mestra de música. Eixe any la mestra d’infantil (Maria) va treballar un projecte sobre els dinosaures. Ara no recorde quin dels dinosaures era, però la seua alçada era molt elevada. Al llibre on havien vist l’altura posava els metres i per a saber com podia ser d’alt no van dir altra cosa que seria com l’alçada de dos pisos. A Otos no hi havia finques, cosa que el fa encara més bonic. Maria de seguida va pensar en que podríem mesurar el campanar, ja que era l’edifici més alt que hi havia.

El que més m’agrada d’aquets pobles és que el pensat i fet funciona però com. Obris la boca i de seguida te la tapen. Una vesprada ja havíem quedat amb Pep Pla (el meu cosí el panader) i amb Joan Olivares. Entre els dos mesurarien el campanar en directe per a saber fins on o com era d’alt aquell dinosaure. Tota una experiència!

A Maria que no parava de pensar no li se va ocorre altra cosa que el final de projecte fos un concert. I clar cada vegada que em ve al cap Maria diguen-me: Marian, lo més significatiu per als xiquets i xiquetes és que la seua mestra de música dirigeixca la banda. I clar jo que sóc de poble i a més això de lo significatiu ho tinc molt clar no vaig poder dir-li que no.

La visita d’aquets dos dissabtes era diferent. El cefire ens havia proposat un curs per a conèixer millor la ruta dels rellotges de sol. Encarna és de la Vall com jo però que repagades hem estat d’escoltar a les nostres companyes, Rosario i Verónica: han estat encantades. Hem aprés un poquet més d’un dels pobles de la Vall, en un ambient extraordinari i a més s’hem conegut millor. Encantada de conèixer-vos.

Marian Llàcer Pla

PD: Encarna estava malalta el dissabte per això no apereix a la foto



A passar-ho bé!

Té llom i no té espina, sap molt i no parla, té fulles i no és planta, que és?.

En una època en la que les noves tecnologies ho invadeixen tot: tablets, llibres electrònics, iphones…Hem pensat que era necessari homenatjar al “Senyor Llibre”. Des de l’escola vam voler fer aquest dilluns passat la nostra minifira del llibre. Per la vesprada vam fer tallers de poesia. Els xiquets i xiquetes d’infantil recitaven en xicotets grups una poesia a tots i totes els-les que volien escoltar-la. De regal s’enduien la poesia escrita. Si passaves per tots els tallers aconseguies tindre totes les pàgines i en acabar la fira enquadernant-te’l . També hi havia una paradeta on a més podies donar un cop d’ull a alguns dels llibres que les mestres creguem més interessants per a els-les xiquetes d’infantil. 

 

Va estar una vesprada de festa. L’escola es va omplir de ritme, de paraules boniques, de cares alegres que bocabadades miraven com els xiquets i xiquetes d’infantil recitaven. Ens va visitar Josep (l'alcalde) i Lucia (regidora d’educació) a més de familiars i veïnat: tots tenen xiquets i xiquetes al Covalta. L’alcalde ens va regalar llibres d’artistes locals. El dia S. Jordi va estar un dia molt emotiu per a la gent d’Albaida. Majors i menuts varem fer un xicotet homenatge a aquest amic que no reny ni demana.

 

He tardat uns dies en penjar aquesta entrada per que esperava vore si per a la secció "AULA" del Levante resultava tan interessant l'activitat, com per a nosaltres havia segut. Pareix ser que si. Hui dia 25 d'Abril apareixíem al diari. Ha estat bé que fos en un dia en la que els valencians per tant de celebrar hem segut capaços de celebrar fins i tot una derrota com la de la "Batalla d'Almansa". Aquest any canviem, podem celebrar més coses a més d'aquella derrota, haver aparegut de nou al periòdic i no puc deixar d'anomenar la victòria en lliga de l'equip de basquet valencià Ros Casares. Si, si. Que no esteu assabentades? Serà perquè és basquet? O perquè és basquet femení? O perquè és basquet femení i valencià? Siga pel que siga ja sabeu: no deixem de celebrar!

Marian Llàcer Pla