La rosa de paper

Ella tenia una rosa,
una rosa de paper,
d'un paper vell de diari,
d'un diari groc del temps.

Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.

Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.

I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l'enterraren després.

Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.

I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s'hi passaven
una rosa de paper.

El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.

Fins que un dia d'aquells dies
va manar l'ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò no estava bé.

Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.

Però, com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.

Vicent A. Estellés



Que bonic sonava a l’escenari. La xiqueta ho llegia mentre els-les seues companyes repartien roses de paper al públic.

Jo apretava els llavis, buf quina emoció! De colp es gira Amalia i diu:

-Quant que he plorat! Que bonic!

De moment em vaig sentir acompanyada.  Me’n vaig adonar que no era l’única que havia estat captada pel moment.

L’escenari estava molt ben decorat. El teatre ple. Tot el poble i unes quantes de la contornada vam acudir per a festejar la presentació de la trobada a Bocairent, enguany dedicada a Vicent A. Estellés. Acte senzill, elegant, familiar que finalitzava amb la cançó de la trobada. Gran esforç està fent el poble de Bocairent, els i les mestres, pares-mares, xiquets i xiquetes. Valentes! L’alcalde ens deia que feia 13 anys que l’havien organitzat, i que enguany 13 anys després i al 2013 no podia ser altre poble el que la fera. Aplaudiments. Gràcies en un any on pareix que quasi tot siga el triple complicat de realitzar que qualsevol altre any. Un any on tristament hem de reconèixer que ningun poble es feia avant en organitzar-la.

Bona companyia. Moltes cares conegudes. Altres són noves. Sempre unes i altres duen un somriure que diu: tranquil·la estàs en casa.

Del sud

Estic a la porta 18 fent cua. Ho he escoltat bé? Si. Ho han dit en angles i en castellà. Que gràcia m’ha fet minuts abans escoltar la destinació d’altre vol: anava a Itàlia. M’agrada la musicalitat de l’italià. Quins dies més bons he passat, hem estat junts! Poc de temps, però junts. Ja prompte vindreu. Cheltenham, Òxford, Cardiff, Londres... No hi ha res com viatjar amb bons amics.  La cua no mou, cada vegada es fa més llarga i note que ja s’acaben els meus dies d’aïllament lingüístic, o no? Un senyor que tinc darrere meu em pregunta en perfecte angles perquè no duc passaport, no sap que podem volar amb d.n.i.? Li somric i li dic: Benidorm? Em mira i diu: Javea, the sun! M’acaba de matar, m’encanta aquest poble. Però senyor diga-li Xàbia! Així i tot li faig un gran somriure (idioma universal) De segur que aquest senyor no ho sap. No els hem creat cap necessitat de conèixer’ns, de saber més de nosaltres, en definitiva no ens fem respectar.

M’agrada vore els museus de les ciutats que visite. Quan vaig entrar al British Museum ho vaig tindre clar: prompte tindríem una zona. El Lovre de Paris i el Pergamon Museum de Berlín ja em van donar la pista. Grècia, Egipte, Roma, Pèrsia... Aquest països estan repartits pels museus del món. Entrem a la planta d’Egipte: ple d’ autèntiques mòmies a les que la gent no para de fotografiar. Hi ha un pobre egipci de fa no se quants segles, momificat, cabussat a la sorra del desert i ens expliquen de que va morir... Patètic! I la gent no para de fer-li fotos! No vull ni saber com ha acabat ací. Vull pensar que el poble, els de baix no tenim res a vore. Les colònies, els mals dirigents, les opressions, i sobretot la falta de respecte propi al poble al que es pertany. Nosaltres som els principals responsables del que ens deixem fer.

Algun dia tindrem una xicoteta sala en un d’aquests museus? Entrada una escultura del Rei Jaume. Dins els papes Borja i família, Ramon Llull, Ausiàs March, Martorell, Fuster, Estellés, Guarner, orxata i fartons, Tribunal de les aigües, dolçaina i tabal, cassola, palmeres, saragüells, banda de música, l’Albufera amb un samaruc dissecat, marxa cristiana, flor del taronger, paella, Benidorm...

Jo parle, pense i escric en llengua de Reis. I senc. No és el mateix voler que estimar. Sóc conscient del complexe d’inferioritat del meu poble, la majoria estan aprenent llengua estrangera i no saben parlar i escriure bé en la pròpia Si u no vol, dos no es barallen. Si dos volen, s’entenen.

Tot el viatge diguen-me que si era italiana. M’alegra. Veus com la meua llengua sona molt bé? Torne a escoltar en un perfecte angles la destinació del meu vol, ara en castellà diu la senyoreta: Vuelo con destino Alacante!  Si, has llegit bé! Alacante diu tota l’estona mentre jo pense: a la cante, i a la balle. Tot ho sé fer ;)

Quina oloreta! Els tarongers ja estan en flor. Tornaré a vore-vos!

 

Hui he escrit al bloc del meu cicle. Ho faig de vegades per a contar el que estem fent a classe. Abans ho feia més sovint però fa un temps que pense que dona igual. Els escrits solen eixir-me de cop. Em ve al cap un títol i a partir d’ahí no sol costar-me contar el que vull. El títol ha estat: “Qui té un amic...” I he pensat en el significat d’aquesta paraula. És complicat. Pense que cadascú tenim una definició molt diferent del que per a nosaltres és un amic.

Jo sempre he estat una persona oberta a fer amics. He donat sempre l’oportunitat de poder-ho ser. Ara en aquests moments sabria definir que és per a mi una persona amiga: és aquella que està sempre, la que el diu el que pensa, la que no t’enganya, la que t’escolta, la que el dona sense demanar res a canvi, la que el té en compte, la que recorda el teu dia... No es pot ser amiga de tots, de vegades no sorgeix el que ha de sorgir. No suporte a eixes persones que sempre estan: jo faig, jo tinc, jo sé, jo he anat, jo vull, si no és per mi, es que jo... Ais! Tot per a tu. En això el quedaràs en: jo, i jo, i jo... Tu soleta! Pensa en nosaltres! Feu-me cas, mira a la persona i pensa: té amics? (però dels que he dit abans, eh?)  Veus com no? Per això volen anar per damunt, és un complexe d’inferioritat. Volen mostrar que són més que els demés i l’única forma de fer-ho és així, intentant que tot el món els tinga present. Quan t’haja utilitzat de segur que ja ni el crida. Van per damunt dels-les demés, no tenen clar que no tot val per arribar. Que pel camí a més de passar-ho fatal per l’energia que porten i generen al seu voltant perden més del que guanyen a l’arribar. Perquè tot ix, i rebota! Així que lo que generes, t’arribarà.

Fa dies que la meua ànima no para de riure. De cop vaig pel carrer i em pose a xiular o a  tararejar  qualsevol cançó. Quan sóc conscient m’entra risa, i si algú m’escolta? Serà perquè tinc  amics i amigues? I això és sinònim de salut mental? (lo de xiular pel carrer no ho tinc tan clar J )  Disfrutem del camí que a tot arribarem.



Tots els anys q envolten els 40 d’una persona són els millors. Ja saps lo que eres, o lo que seràs. Ho deia “m’aguelo” Elies. Home de poques paraules però de bons fets. Decimalador era el seu ofici. Ja veus! Aquest ofici no apareix en cap lloc, com si mai ningú l’hagués fet. Ara la gent poda, pocs són els que decimalen. Es perden oficis i paraules. Marian! (diu mon pare), es poda la vinya i es decimalen els arbres.

A lo que anava. Jo estic en eixos anys. M’adapte bé. A quasi tot. No envege res ni a ningú. Estic bé: la meua gent està bé...Podria estar millor? Si! I tant! Tenim tantes coses que com diu Sabina“valen la pena” (ja sabeu que pense jo d’aquesta paraula, en fi! El mestre és el mestre)

Tenemos memoria, tenemos amigos/tenemos los trenes, la risa, los bares,
tenemos la duda y la fe, sumo y sigo/tenemos moteles, garitos, altares.

Tenemos naufragios soñados en playas/de islotes sin nombre ni ley ni rutina,
tenemos heridas, tenemos medallas/laureles de gloria, coronas de espinas.

Tenemos caprichos, muñecas hinchables /ángeles caídos, barquitos de vela,
pobre exquisitos, ricos miserables/ratoncitos Pérez, dolores de muelas.

Tenemos poetas, colgados, canallas/Quijotes y Sanchos, Babel y Sodoma,
abuelos que siempre ganaban batallas/caminos que nunca llevaban a Roma.

M’agrada raonar. Intente raonar-ho tot. Pense en que sempre les coses es fan per algun motiu. Res és perquè si. En aquets moments no entenc quasi res: mentre uns ens furten a altres es lleven beques per excés de patrimoni? What? Pareix ser que tindre casa per a viure és excés de patrimoni perquè feina ja fa dos anys que no en té. He de pagar pel medicament però m’han dit que ens ho tornaran. M’han donat dia per ací dos mesos. No passa res si son pare i sa mare es queden sense casa, o sense feina, o sense metge, o sense poder menjar? Si, l’escola cau. No tenim diners però fem grups més nombrosos i així a vore si llevem algun barracó i estaviem. Clar, els xiquets de tres anys han de saber anglés és very important, molt, però molt d’anglés! Good morning! Li direm a la senyora fornera quan anem a per la coca en sal. Que abans es deia “Bon dia?” Això ha de ser com lo de decimalar... Ens uneixen tantes coses a aquell país que és una penna que perdam tradicions com el Halloween...(ganna de plorar)

Em molesta en excés que vullgues que mostre el que no és. Em molesta fins i tot dedicar-te paraules, no t’ho mereixes. Marian, no el queixes. Fes vore que tot està bé. Quanta hipocresia! Anda yaaaa! Fins ahí podríem arribar! No em dona la gana! Faig bona cara a qui vull i perquè vull. Perquè amb el somriure el dia es passa millor, perquè tinc l'escàner obert en positiu, perquè s’ho mereixen i m'ho merec, perquè ja tenen prou, perquè aprenem junts, perquè ens volem, perquè són dels meus i com els meus...

 Very good! Touché. Espere vos rebente en la cara!

Ací pau i allà glòria

Aquesta setmana acaba el primer mes de l’any. Amb ell un dia amb el que el colom és el protagonista a l’eixida de les escoles. Els dies d’abans tots i totes angoixades perquè no sabem quina activitat fer. Ja tens a quasi tots els xiquets i xiquetes cara el colom. El podrem vore en totes les seues varietats i formes, amb paraules que ens representen sentiments positius a la panxa escrites. Dibuixos d’armament tatxats, fotos de xiquets famèlics, camps de concentració, Nòbels de la Pau i coloms molts coloms.

És necessari aquest dia? Si, pense que si. Tots els dies són necessaris. Segurament en serien molts els que si no hi haguera un dia com aquest no reflexionarien en sa vida ni una vegada sobre la gran quantitat de violència que ens envolta diàriament. Hem de conscienciar-se que els i les xiquetes des de que s’alcen fins que es giten estan envoltats d’imatges, gestos, paraules, accions carregades de violència. Si, en totes les seues formes. Sols cal posar un noticiari: guerra, pallisses, incendis, violència de gènere, atracaments, desnonaments,  accidents de transit... Fins i tots als dibuixos animats tot són cops i destrucció. És esborronadora la normalitat en que ho vegem.

Molt típica la contestació de: els dies de la pau són tots. Correcte. Però crec que és important recordar-ho, al menys un dia... Que després són uns quants més, al menys fins que dure el colomet de la xiqueta en l’estant.

El curs passat vaig dedicar a les ONG. Enguany l’he dedicat a una acció tan important com és “la risa” i tots els sentiments de benestar que ella aporta, sobretot alegria i felicitat. Ja fa uns dies que vaig enviar una nota a casa en la que els xiquets i xiquetes han de portar a classe dos acudits. Cada dia n’hem contat i estem fent un llibre d’acudits. La veritat és que la majoria no els entenen, però vore’ls  riure no té preu.

 

Alguns consideren que deriva del vocable pondus que vol dir pes. Altres que de punya que vol dir virtut. De ponos que és treball i fatiga.  I per últim del llatí “poena”. És  la condemna, sanció o punició que un jutge o tribunal imposa segons l’estipulat per la legislació a la persona que ha comes un delicte o infracció. També pot ser un patiment intern, un mal emocional. No cal que parlem de la de la mort. Era un vel que duien les dones de dol.  En països llatinoamericans fa referència a “vergonya” .

Ho fa de pena. Està fet una pena. Morir-se de pena. Sense pena ni glòria. Està passant  la pena negra.

Quan escolte utilitzar aquesta paraula en forma positiva “paga la pena” no m’ho crec. No crec que valga la pena, pagar una pena per res. Pense que tot entrebanc és un pas per a l’èxit que volem. Quan dubtem entre fer o no fer una cosa millor és fer-la: si no ix com esperem sempre ens quedem en l’experiència. Conforme vaig passant el temps me’n adone que sols val ser feliç, optimista. No paga la pena ser altra cosa.

Maria Castanya

Un dia al pati li diguérem a l’oroneta que volava cap a llocs més càlids, que li portara un missatge. Ella ens contestà: Mmmh no sé, difícil ho teniu. Està molt cansada i ja fa anys que sols vol eixir el dia que correspon i prou. El seu dia és el de Tots Sants. Ella ara sol eixir la vespra, sap que al dia següent no hi ha escola i li agrada molt visitar als menuts.

Fa uns dies vaig rebre un mail. A l’assumpte posava “Maria Castanya” Em resultava un nom conegut. No sabia perquè i me se va ocorre posar-lo a google: “ Al 1386 una de les revoltes contra els impostos que el bisbe de Lugo cobrava va estar encapçalada per Maria Castanya. Acabada la revolta va estar empresonada ella i els seus dos fills i varen estar obligats a donar tots els seus bens: terres i diners a l’església”.

El mail deia: Hola Marian! L’oroneta m’ha dut el teu missatge. Sóc una dona que sap més que ningú de retallades però també sé que aquestes no es poden vore reflectides a la cara dels nostres menuts. Enguany faré una excepció. Saps que sols dec visitar escoles la vespra de Tots Sants. El dia 22 aniré de visita al Covalta. Aquest matí ja he portat a que li miren les ferradures a “Romero” i així poder-lo dur carregat de castanyes per a berenar...

Cançons, balls, rises, aplaudiments, fotos, històries, davantals, mocadors, castanyes, fruits de tardor... Sorpresa! Té marit! Ella com les grans reines li ha passat el cognom: Pep Castanya.
Ha estat una vesprada molt especial. Vam poder preguntar tot el que ens interessava. No va voler parlar de fills ni de nets, però a tots els xiquets i xiquetes els parlava i mirava com si foren seus. Aquesta senyora és molt interessant! Ha dit que tornarà! Ens ha anotat a la seua agenda per al dia 31 d’octubre de 2013...