Veig les noticies. Està eixint el director d’una escola pública d’Alacant, ens conta que hi ha xiquets i xiquetes que no tenen per a menjar. Diu que hi ha mares que han furtat la llet per a que els fills mengen alguna cosa abans d’anar a classe. Ens mostra una bosseta de plàstic: un xiquet havia estat replegant cèntims (150) fins tenir-ne prou per a quedar-se un dia al menjador, tenia molta il·lusió. El director ho mostra com un tresor, està emocionat.

Canvi de notícia: dimissió d’un president de club de futbol. Pareix ser que havia dit que un jugador costava 50 milions i no, no es així. Segons diu la noticia són 90 milions d’euros.

Altra noticia. Trauen una desfilada de roba interior femenina: la modelo vestirá esta prenda de ropa interior valorada en 10 millones de dólares.

Buf. Pose els ulls en blanc. Quina vergonya, deurien prohibir aquestes notícies. Em pareixen depravants. Mig món sense feina, sense menjar, sense vivenda, sense metges, suprimint línies... En aquest país encara es paguen milionades per jugadors, però per al més elemental no hi ha diners, de cop han desaparegut tots. No importa que els xiquets vagen a escola sense menjar, el que realment ens procupa és si la filla d’un senyor important ha d’anar a peu als jutjats o en cotxe, si se la pot gravar o no... Pobra!

Lllei de vida

Volia escriure al bloc de la meua nova escola. Hem celebrat "Tots Sants”. He recordat un escrit del 2011, del dia 1, que vaig penjar al bloc d'infantil de l'escola on estava. Li he pegat una ulladeta. Pense que està molt bé, i he pensat que vaig a recuperar-lo i penjar-lo ací.

Per a recordar als i a les que ja no estan en nosaltres tenim el dia de Tots Sants. Època en la que pareix que tot mor: El dia, la calor i l’any. La mort és un fet natural i amb eixa naturalitat hem de parlar d’ella. Recorde a classe de naturals quan ens feien estudiar: Los seres vivos nacen, crecen, se reproducen i mueren. Nosaltres ho apreníem sense pensar massa el que deiem però ahí estava la mort com un fet normal: igual que nasquem-morim.

És llei de vida: nàixer, créixer i morir.

Hui és un dia en que la majoria de la població d’Albaida i dels voltants continuem visitant els cementeris. Allí a banda dels-les nostres que ja no hi són entre nosaltres, també vegem a familiars que han acudit amb el mateix objectiu. Ens mudem (símbol de respecte): visitem gent que fa molt no vegem. És molt clàssic recordar coses de quan érem menuts: Te’n recordes eixe dia en casa la iaia que...Mentre recordem les persones estan ahí, en el nostre pensament i en el dels nostres i saben i sabem que és símbol de que encara que no estan físicament, psíquicament si. Formen part de la nostra història, de la nostra existència i és una forma d’agrair-los i de mostrar-los el resultat del seu voler.

Parlant de tradició, li preguntava a ma mare quines coses feien de xicotetes, o què recordava ella de tradicional en aquets dies. Em contava que el dia de les ànimes (el dia 2) sa mare sempre deia de bon matí: Hui feu els llits prompte que tenim visita! (la gent major diu que eixe dia les animetes tornen a les cases on van viure). També que eixos dies el dolç que menjaven després de dinar eren les fogasses que les mateixes mares feien: Uns dies abans preparaven la pasta, nous, panses, i ametles; Després les coïen al forn. Com no! Era obligatori anar a l’església. També donar llum als seus difunts, per això sempre tenien ciris encesos.

Ahir matí quan parlàvem a l’assemblea i vaig preguntar: Demà que celebrem? I em van contestar: Halloween. Jo els-les vaig dir que hui era el dia de Tot Sants, anem als cementeris i vegem als que ja no hi són i també a gent que fa que no trobem. Hi ha moltes flors amb molts de colors. Mengem fogasses. Passegem amb els i les nostres. I també podem anar a la Fira de Cocentaina!.

Sé que Halloween és un fenomen que no es pot parar fruit de la influència nord-americana. Ahir vesprada l’avinguda “La Fira” estava plena de bruixetes, carabasses, calaveretes i altres. Sé que Halloween està cada vegada més integrada en la nostra societat per això nosaltres hem de fer un esforç per a no pedre les nostres tradicions.

Res ha canviat en dos anys. Continuen vestint-se de bruixetes. Jo continue sense obrir la porta per a donar-los caramels, no em naix... No sé fins a quan, igual algun anys d’aquests. L’ ùnica cosa que faig que no feia és fer el llit de bon matí!

Tardor

Tardor. 

La consciència té estacions. La tardor ens recorda que no té sentit quedar-se nugats a les fulles del passat que ja han caducat. Hem d’honrar aquestes fulles que anuncien el principi de la seua descomposició per a convertir-se en nutrients de la nostra vida (C.G*) 

Carlos González*, “De la escuela del conocimiento a la de la sabiduria”. Un gust haver-lo escoltat, alguna cosa es mou dins teu, dins dels- les que allí estàvem. Estava molt content, la nit d’abans la2 havia emès el documental “Entre maestros” dirigit per Pablo Usón: joves desmotivats per l’educació van uns dies a classe amb un mestre (C.G*.). Aquest pretén que  recuperen l’autoestima, mitjançant el seu mètode d’ensenyament “Educar Empoderando”. L’última paraula ja ho diu tot.

Paradigma: model a seguir. Cada cultura naix d’uns mites, d’una forma de vore la vida i les seues possibilitats. No sols existeixen paradigmes culturals. La prepotència cultural és un obstacle per a l’esperit científic. Els-les educadores transmetem inconscientment aquesta limitació, revelant la prepotència cultural a classe. Hi ha que portar la vida a classe. Vegem el futur com una projecció del passat. Un mestre també ha de ser alumne ha d’aprendre.

Hem d’empoderar l’Ego, facilitar la seua connexió amb la nostra essència. El ser humà és un astre amb llum pròpia. Educar empoderant és una mirada transcultural i transgerenacional. Existim més enllà de la nostra cultura. Lo més difícil es canviar la forma d’aprendre per a poder canviar la forma d’ensenyar, ja que som educats per a saber lo que una cultura considera important. Som educats pensant que les creences són parts de la nostra veritat, de la nostra identitat. El problema de les creences es quan t’identifiques amb elles perquè quan algú no coincideix, considerem que ens està atacant, per això hem de aprendre a compaginar lo important amb lo essencial.

Casi res diu el paperet! Impressionant! 

La Fira

Jacobo, Jacob, Yago, Iago, Jaume, Santiago, Tiago i Diego son variants del nom propi Ya'akov (en hebreu יַעֲקֹב) Nom del patriarca que després es va anomenar Israel. El nom d’aquest  patriarca, sol traduir-se  com Jacob.

La primera vegada va ser Abel qui em va dir: tots aquests noms venen del mateix. De seguida,  va tornar a dir-me tots els noms, me’ls deia passant per totes les lletres per a que jo notara l’evolució. Ho vaig trobar curiós.

Aquesta Fira, es atorgada per privilegi del Rei Pere “el Cerimoniós” o el del punyalet en 1387 a Albaida. Aleshores era una fira de ramaderia després ha passat a ser més d’atraccions. Venen paradetes de joguets. De vegades mire la cara dels venedors i  encara els-les reconec. Quan era menuda tenia molta il·lusió per aquesta setmana. Els dies d’abans passejàvem fira amunt i fira avall, la pregunta del milió dels majors era: ja t’ho has triat? Ara des de la distància ho pense i era de les poques vegades que als xiquets-xiquetes ens compraven alguna cosa. Per la Fira, i pels Reis.

Recorde un any que volia una nina. Tots els dies passava i la veia. Pensava: que no la compren, que no la compren! Fins que va vindre el dia de la fira. Eixe dia de bon mati (com tots els anys) ma mare ens mudava i baixàvem pel camí a l’estació a pel iaio i la iaia. Sempre venien en tren des de Bufali. Arribàvem a casa des de l’estació i venien també el tio Toni i la tia Maria. Quina il·lusió, sempre ens duien dolcets. El dinar era com de diumenge. Després anàvem a la fira i ens compraven el que durant tants dies havíem estat anhelant.  Allí estava la meua nina. Iaia, vull ixa! Ella em mira i diu: toca! Quina nina! Una “uela”? Era molt xula la meua nina, portava unes ulleretes redonetes i un mocadoret al cap negre. Portava davantal, calcetes i espardenyetes de iaia. No tinc foto d’ella, però mai ninguna ha tingut una nina iaia tan xula! Pujàvem a atraccions, menjàvem gelat... Vaja per a mi era com el dia nacional de la xiqueta!

Desprès de més major fa il·lusió que vinga la fira, vore la cara dels xiquets i xiquetes no té preu. Encara que ara estan més acostumades als regals, continuen fent eixa cara... Eixa cara de quan veuen les llums de colors, els globus, els gossets a piles, el bou que topa, els cotxes que ballen... M’encanten! Tots els anys em fire, segons diu ma mare “un trasto”. Si, si, també fire a les nebodes i al nebot.

He estat moltes vegades, finals de juliol al voltant de Santiago, o en terres galegues. A Santiago, l'any que vam arribar per primera vegada, crec recordar que actuava J.Sabina al dia següent, a la plaça de l’Obradoiro. Estaven provant so, però nosaltres marxàvem de bon matí. Altre any eixiem cap a Finisterre, la gent venia de festa i ens deien, altres anys de Camí...

Força Galicia! Molta força! Besets

CÒMPLICE

És un sentiment estrany. No sé en quin moment ni perquè però ja fa que pense en un canvi, el necessite. Note que he acabat un cicle de vida i ara me’n tocava un nou. Cinc escoles he posat. El dia 14 de maig ha estat publicat que el curs que ve estaré a Ontinyent al Martínez Valls.

Vesprada-nit del dia 7 de juny. Arriba un cotxe. Para damunt de la vorera de ma casa. Baixa l’home del bigot i davant la mirada al·lucinada de la gent que passa, em dona el bracet i puge. Susana i Lucia es moren de risa i no paren de gravar. Mou el cotxe. Xelo (l'home del bigot) al meu costat. Em pregunten i jo ric, sols puc riure perquè no sé que fer ni que dir, de fet no sé on vaig. Arribem a casa Pau, a la serra. Baixe del cotxe i escolte una cançó que diu: No te quieres enterar/ que te quiero de verdad/ no te quieres enteraaar... Ixen totes les mares dels meus xiquets i xiquetes disfressades, oferint-me una copa i diguent-me: mira! Mira! Un cartell adorna la paret. Es per a mi! Ric, sóc tota un somriure.

M’han buscat disfressa, un vestit blanc amb corona de princesa. Ja deia jo que estic més grosseta, la cremallera no em passa de baix del braç. No passa res! Rises i més rises. Sopem. Han fet una pel·lícula per a mi! Música de fons: Antònia Font “Alegria”(m’encanta!). Ixen els meus xiquets i xiquetes parlant de mi. Què emocionada estic! Me la regalen. Després hi ha festa, Esteban porta l’animació tota la nit. També està Cristina! Rises, balls. No sé que dir. Mai m’esperava açò! Quin regal! Què bonic!

Mes de maig. Cançó del “Bon dia”. Vaig a pels xiquets i xiquetes i les mares em somriuen... Però no com sempre! Entre a classe i ve Mireia i em diu: Pren! És un paperet. Fora posa: SORPRESA! L’òbric i diu: EL DIA 7 DE JUNY A LES 9 DE LA NIT NO POTS QUEDAR... Moc el cap incrèdula i de seguida ve Llum i em diu: pren! AMB LES MARES DE 5 ANYS HAS D’ANAR... Tania: AL DIMECRES MÉS PISTES TINDRAS... He estat així fins al dia 6 de juny. Dilluns, dimecres i divendres. 19 paperets. 19 pistes. Els MEUS xiquets i xiquetes ho sabien tot!

No sé dir que vaig sentir en el moment, ni el que senc quan ho recorde. Sé que somric. La meua psique riu. Gràcies!

         CÒMPLICE:    “Còmplice és aquell qui us ajuda a ser com sou”

                             Diccionari per a ociosos. Joan Fuster. Edicions62

Fantàstica

La foto? També. La vaig fer a Barcelona, al congrés. Mari! Tira’m una foto ací!  Aixina, fantàstica!

La primera imatge que tinc teua és disfressada de “Rei panxut”, estaves magnífica, que risa!. Després recorde molt, els esmorzars i dinars que el preparava Paco per anar a escola. Your Paco: sempre t’escrivia notetes i corets, o signes d’interrogació si el que havia dins de la vianda era una sorpresa. Preparàrem juntes l’oposició: anàvem a ta casa i Paco sempre ens tenia preparat un berenar, moltes vegades també un regalet, en forma de flor o de poema. Sou gent encantadora.

Camí de Santiago juntes, any darrere d’any. Hem anat fins al final de la terra! Aquella posta de sol a Finisterre, després de nosequantskilòmetres que havíem fet eixe dia, en un fred que pelava serra amunt per una carretera de por i acompanyades  del pare i fill alemanys, jajaja i s’ enteníem i tot!

Per l’interior del País Basc amb Abel i MCarmen, i tu: va foto! Cantant, rient i posant-te flors als cabells i jugant a: quina hora serà? Vam descobrir el patxaran. Platja, senderisme, cursos, cafès, les teus paraules autòctones, xarradetes, el teu seny, risses i de vegades també algun plor...Tantes i tantes vivències. Gràcies per compartir amb mi.

No trobava el que m’havies deixa’t. Vaig llegir els sms a les meues companyes. El vaig demanar una tercera pista.  Els i les monitores no li llevaven ull de damunt per si de cas algun xiquet o xiqueta ho tocava. Em va costar peròooo... Preciós! Que bonic! M'encanta. Veus? Tantes vegades que he estat a la granja–escola i tu sense estar, vas fer que aquesta vegada fora especial. Gràcies.

                Va! Continua! Jo pegue darrere ;)

La rosa de paper

Ella tenia una rosa,
una rosa de paper,
d'un paper vell de diari,
d'un diari groc del temps.

Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.

Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.

I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l'enterraren després.

Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.

I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s'hi passaven
una rosa de paper.

El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.

Fins que un dia d'aquells dies
va manar l'ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò no estava bé.

Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.

Però, com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.

Vicent A. Estellés



Que bonic sonava a l’escenari. La xiqueta ho llegia mentre els-les seues companyes repartien roses de paper al públic.

Jo apretava els llavis, buf quina emoció! De colp es gira Amalia i diu:

-Quant que he plorat! Que bonic!

De moment em vaig sentir acompanyada.  Me’n vaig adonar que no era l’única que havia estat captada pel moment.

L’escenari estava molt ben decorat. El teatre ple. Tot el poble i unes quantes de la contornada vam acudir per a festejar la presentació de la trobada a Bocairent, enguany dedicada a Vicent A. Estellés. Acte senzill, elegant, familiar que finalitzava amb la cançó de la trobada. Gran esforç està fent el poble de Bocairent, els i les mestres, pares-mares, xiquets i xiquetes. Valentes! L’alcalde ens deia que feia 13 anys que l’havien organitzat, i que enguany 13 anys després i al 2013 no podia ser altre poble el que la fera. Aplaudiments. Gràcies en un any on pareix que quasi tot siga el triple complicat de realitzar que qualsevol altre any. Un any on tristament hem de reconèixer que ningun poble es feia avant en organitzar-la.

Bona companyia. Moltes cares conegudes. Altres són noves. Sempre unes i altres duen un somriure que diu: tranquil·la estàs en casa.