La Fira

Jacobo, Jacob, Yago, Iago, Jaume, Santiago, Tiago i Diego son variants del nom propi Ya'akov (en hebreu יַעֲקֹב) Nom del patriarca que després es va anomenar Israel. El nom d’aquest  patriarca, sol traduir-se  com Jacob.

La primera vegada va ser Abel qui em va dir: tots aquests noms venen del mateix. De seguida,  va tornar a dir-me tots els noms, me’ls deia passant per totes les lletres per a que jo notara l’evolució. Ho vaig trobar curiós.

Aquesta Fira, es atorgada per privilegi del Rei Pere “el Cerimoniós” o el del punyalet en 1387 a Albaida. Aleshores era una fira de ramaderia després ha passat a ser més d’atraccions. Venen paradetes de joguets. De vegades mire la cara dels venedors i  encara els-les reconec. Quan era menuda tenia molta il·lusió per aquesta setmana. Els dies d’abans passejàvem fira amunt i fira avall, la pregunta del milió dels majors era: ja t’ho has triat? Ara des de la distància ho pense i era de les poques vegades que als xiquets-xiquetes ens compraven alguna cosa. Per la Fira, i pels Reis.

Recorde un any que volia una nina. Tots els dies passava i la veia. Pensava: que no la compren, que no la compren! Fins que va vindre el dia de la fira. Eixe dia de bon mati (com tots els anys) ma mare ens mudava i baixàvem pel camí a l’estació a pel iaio i la iaia. Sempre venien en tren des de Bufali. Arribàvem a casa des de l’estació i venien també el tio Toni i la tia Maria. Quina il·lusió, sempre ens duien dolcets. El dinar era com de diumenge. Després anàvem a la fira i ens compraven el que durant tants dies havíem estat anhelant.  Allí estava la meua nina. Iaia, vull ixa! Ella em mira i diu: toca! Quina nina! Una “uela”? Era molt xula la meua nina, portava unes ulleretes redonetes i un mocadoret al cap negre. Portava davantal, calcetes i espardenyetes de iaia. No tinc foto d’ella, però mai ninguna ha tingut una nina iaia tan xula! Pujàvem a atraccions, menjàvem gelat... Vaja per a mi era com el dia nacional de la xiqueta!

Desprès de més major fa il·lusió que vinga la fira, vore la cara dels xiquets i xiquetes no té preu. Encara que ara estan més acostumades als regals, continuen fent eixa cara... Eixa cara de quan veuen les llums de colors, els globus, els gossets a piles, el bou que topa, els cotxes que ballen... M’encanten! Tots els anys em fire, segons diu ma mare “un trasto”. Si, si, també fire a les nebodes i al nebot.

He estat moltes vegades, finals de juliol al voltant de Santiago, o en terres galegues. A Santiago, l'any que vam arribar per primera vegada, crec recordar que actuava J.Sabina al dia següent, a la plaça de l’Obradoiro. Estaven provant so, però nosaltres marxàvem de bon matí. Altre any eixiem cap a Finisterre, la gent venia de festa i ens deien, altres anys de Camí...

Força Galicia! Molta força! Besets

CÒMPLICE

És un sentiment estrany. No sé en quin moment ni perquè però ja fa que pense en un canvi, el necessite. Note que he acabat un cicle de vida i ara me’n tocava un nou. Cinc escoles he posat. El dia 14 de maig ha estat publicat que el curs que ve estaré a Ontinyent al Martínez Valls.

Vesprada-nit del dia 7 de juny. Arriba un cotxe. Para damunt de la vorera de ma casa. Baixa l’home del bigot i davant la mirada al·lucinada de la gent que passa, em dona el bracet i puge. Susana i Lucia es moren de risa i no paren de gravar. Mou el cotxe. Xelo (l'home del bigot) al meu costat. Em pregunten i jo ric, sols puc riure perquè no sé que fer ni que dir, de fet no sé on vaig. Arribem a casa Pau, a la serra. Baixe del cotxe i escolte una cançó que diu: No te quieres enterar/ que te quiero de verdad/ no te quieres enteraaar... Ixen totes les mares dels meus xiquets i xiquetes disfressades, oferint-me una copa i diguent-me: mira! Mira! Un cartell adorna la paret. Es per a mi! Ric, sóc tota un somriure.

M’han buscat disfressa, un vestit blanc amb corona de princesa. Ja deia jo que estic més grosseta, la cremallera no em passa de baix del braç. No passa res! Rises i més rises. Sopem. Han fet una pel·lícula per a mi! Música de fons: Antònia Font “Alegria”(m’encanta!). Ixen els meus xiquets i xiquetes parlant de mi. Què emocionada estic! Me la regalen. Després hi ha festa, Esteban porta l’animació tota la nit. També està Cristina! Rises, balls. No sé que dir. Mai m’esperava açò! Quin regal! Què bonic!

Mes de maig. Cançó del “Bon dia”. Vaig a pels xiquets i xiquetes i les mares em somriuen... Però no com sempre! Entre a classe i ve Mireia i em diu: Pren! És un paperet. Fora posa: SORPRESA! L’òbric i diu: EL DIA 7 DE JUNY A LES 9 DE LA NIT NO POTS QUEDAR... Moc el cap incrèdula i de seguida ve Llum i em diu: pren! AMB LES MARES DE 5 ANYS HAS D’ANAR... Tania: AL DIMECRES MÉS PISTES TINDRAS... He estat així fins al dia 6 de juny. Dilluns, dimecres i divendres. 19 paperets. 19 pistes. Els MEUS xiquets i xiquetes ho sabien tot!

No sé dir que vaig sentir en el moment, ni el que senc quan ho recorde. Sé que somric. La meua psique riu. Gràcies!

         CÒMPLICE:    “Còmplice és aquell qui us ajuda a ser com sou”

                             Diccionari per a ociosos. Joan Fuster. Edicions62

Fantàstica

La foto? També. La vaig fer a Barcelona, al congrés. Mari! Tira’m una foto ací!  Aixina, fantàstica!

La primera imatge que tinc teua és disfressada de “Rei panxut”, estaves magnífica, que risa!. Després recorde molt, els esmorzars i dinars que el preparava Paco per anar a escola. Your Paco: sempre t’escrivia notetes i corets, o signes d’interrogació si el que havia dins de la vianda era una sorpresa. Preparàrem juntes l’oposició: anàvem a ta casa i Paco sempre ens tenia preparat un berenar, moltes vegades també un regalet, en forma de flor o de poema. Sou gent encantadora.

Camí de Santiago juntes, any darrere d’any. Hem anat fins al final de la terra! Aquella posta de sol a Finisterre, després de nosequantskilòmetres que havíem fet eixe dia, en un fred que pelava serra amunt per una carretera de por i acompanyades  del pare i fill alemanys, jajaja i s’ enteníem i tot!

Per l’interior del País Basc amb Abel i MCarmen, i tu: va foto! Cantant, rient i posant-te flors als cabells i jugant a: quina hora serà? Vam descobrir el patxaran. Platja, senderisme, cursos, cafès, les teus paraules autòctones, xarradetes, el teu seny, risses i de vegades també algun plor...Tantes i tantes vivències. Gràcies per compartir amb mi.

No trobava el que m’havies deixa’t. Vaig llegir els sms a les meues companyes. El vaig demanar una tercera pista.  Els i les monitores no li llevaven ull de damunt per si de cas algun xiquet o xiqueta ho tocava. Em va costar peròooo... Preciós! Que bonic! M'encanta. Veus? Tantes vegades que he estat a la granja–escola i tu sense estar, vas fer que aquesta vegada fora especial. Gràcies.

                Va! Continua! Jo pegue darrere ;)

La rosa de paper

Ella tenia una rosa,
una rosa de paper,
d'un paper vell de diari,
d'un diari groc del temps.

Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.

Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.

I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l'enterraren després.

Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.

I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s'hi passaven
una rosa de paper.

El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.

Fins que un dia d'aquells dies
va manar l'ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò no estava bé.

Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.

Però, com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.

Vicent A. Estellés



Que bonic sonava a l’escenari. La xiqueta ho llegia mentre els-les seues companyes repartien roses de paper al públic.

Jo apretava els llavis, buf quina emoció! De colp es gira Amalia i diu:

-Quant que he plorat! Que bonic!

De moment em vaig sentir acompanyada.  Me’n vaig adonar que no era l’única que havia estat captada pel moment.

L’escenari estava molt ben decorat. El teatre ple. Tot el poble i unes quantes de la contornada vam acudir per a festejar la presentació de la trobada a Bocairent, enguany dedicada a Vicent A. Estellés. Acte senzill, elegant, familiar que finalitzava amb la cançó de la trobada. Gran esforç està fent el poble de Bocairent, els i les mestres, pares-mares, xiquets i xiquetes. Valentes! L’alcalde ens deia que feia 13 anys que l’havien organitzat, i que enguany 13 anys després i al 2013 no podia ser altre poble el que la fera. Aplaudiments. Gràcies en un any on pareix que quasi tot siga el triple complicat de realitzar que qualsevol altre any. Un any on tristament hem de reconèixer que ningun poble es feia avant en organitzar-la.

Bona companyia. Moltes cares conegudes. Altres són noves. Sempre unes i altres duen un somriure que diu: tranquil·la estàs en casa.

Del sud

Estic a la porta 18 fent cua. Ho he escoltat bé? Si. Ho han dit en angles i en castellà. Que gràcia m’ha fet minuts abans escoltar la destinació d’altre vol: anava a Itàlia. M’agrada la musicalitat de l’italià. Quins dies més bons he passat, hem estat junts! Poc de temps, però junts. Ja prompte vindreu. Cheltenham, Òxford, Cardiff, Londres... No hi ha res com viatjar amb bons amics.  La cua no mou, cada vegada es fa més llarga i note que ja s’acaben els meus dies d’aïllament lingüístic, o no? Un senyor que tinc darrere meu em pregunta en perfecte angles perquè no duc passaport, no sap que podem volar amb d.n.i.? Li somric i li dic: Benidorm? Em mira i diu: Javea, the sun! M’acaba de matar, m’encanta aquest poble. Però senyor diga-li Xàbia! Així i tot li faig un gran somriure (idioma universal) De segur que aquest senyor no ho sap. No els hem creat cap necessitat de conèixer’ns, de saber més de nosaltres, en definitiva no ens fem respectar.

M’agrada vore els museus de les ciutats que visite. Quan vaig entrar al British Museum ho vaig tindre clar: prompte tindríem una zona. El Lovre de Paris i el Pergamon Museum de Berlín ja em van donar la pista. Grècia, Egipte, Roma, Pèrsia... Aquest països estan repartits pels museus del món. Entrem a la planta d’Egipte: ple d’ autèntiques mòmies a les que la gent no para de fotografiar. Hi ha un pobre egipci de fa no se quants segles, momificat, cabussat a la sorra del desert i ens expliquen de que va morir... Patètic! I la gent no para de fer-li fotos! No vull ni saber com ha acabat ací. Vull pensar que el poble, els de baix no tenim res a vore. Les colònies, els mals dirigents, les opressions, i sobretot la falta de respecte propi al poble al que es pertany. Nosaltres som els principals responsables del que ens deixem fer.

Algun dia tindrem una xicoteta sala en un d’aquests museus? Entrada una escultura del Rei Jaume. Dins els papes Borja i família, Ramon Llull, Ausiàs March, Martorell, Fuster, Estellés, Guarner, orxata i fartons, Tribunal de les aigües, dolçaina i tabal, cassola, palmeres, saragüells, banda de música, l’Albufera amb un samaruc dissecat, marxa cristiana, flor del taronger, paella, Benidorm...

Jo parle, pense i escric en llengua de Reis. I senc. No és el mateix voler que estimar. Sóc conscient del complexe d’inferioritat del meu poble, la majoria estan aprenent llengua estrangera i no saben parlar i escriure bé en la pròpia Si u no vol, dos no es barallen. Si dos volen, s’entenen.

Tot el viatge diguen-me que si era italiana. M’alegra. Veus com la meua llengua sona molt bé? Torne a escoltar en un perfecte angles la destinació del meu vol, ara en castellà diu la senyoreta: Vuelo con destino Alacante!  Si, has llegit bé! Alacante diu tota l’estona mentre jo pense: a la cante, i a la balle. Tot ho sé fer ;)

Quina oloreta! Els tarongers ja estan en flor. Tornaré a vore-vos!

 

Hui he escrit al bloc del meu cicle. Ho faig de vegades per a contar el que estem fent a classe. Abans ho feia més sovint però fa un temps que pense que dona igual. Els escrits solen eixir-me de cop. Em ve al cap un títol i a partir d’ahí no sol costar-me contar el que vull. El títol ha estat: “Qui té un amic...” I he pensat en el significat d’aquesta paraula. És complicat. Pense que cadascú tenim una definició molt diferent del que per a nosaltres és un amic.

Jo sempre he estat una persona oberta a fer amics. He donat sempre l’oportunitat de poder-ho ser. Ara en aquests moments sabria definir que és per a mi una persona amiga: és aquella que està sempre, la que el diu el que pensa, la que no t’enganya, la que t’escolta, la que el dona sense demanar res a canvi, la que el té en compte, la que recorda el teu dia... No es pot ser amiga de tots, de vegades no sorgeix el que ha de sorgir. No suporte a eixes persones que sempre estan: jo faig, jo tinc, jo sé, jo he anat, jo vull, si no és per mi, es que jo... Ais! Tot per a tu. En això el quedaràs en: jo, i jo, i jo... Tu soleta! Pensa en nosaltres! Feu-me cas, mira a la persona i pensa: té amics? (però dels que he dit abans, eh?)  Veus com no? Per això volen anar per damunt, és un complexe d’inferioritat. Volen mostrar que són més que els demés i l’única forma de fer-ho és així, intentant que tot el món els tinga present. Quan t’haja utilitzat de segur que ja ni el crida. Van per damunt dels-les demés, no tenen clar que no tot val per arribar. Que pel camí a més de passar-ho fatal per l’energia que porten i generen al seu voltant perden més del que guanyen a l’arribar. Perquè tot ix, i rebota! Així que lo que generes, t’arribarà.

Fa dies que la meua ànima no para de riure. De cop vaig pel carrer i em pose a xiular o a  tararejar  qualsevol cançó. Quan sóc conscient m’entra risa, i si algú m’escolta? Serà perquè tinc  amics i amigues? I això és sinònim de salut mental? (lo de xiular pel carrer no ho tinc tan clar J )  Disfrutem del camí que a tot arribarem.



Tots els anys q envolten els 40 d’una persona són els millors. Ja saps lo que eres, o lo que seràs. Ho deia “m’aguelo” Elies. Home de poques paraules però de bons fets. Decimalador era el seu ofici. Ja veus! Aquest ofici no apareix en cap lloc, com si mai ningú l’hagués fet. Ara la gent poda, pocs són els que decimalen. Es perden oficis i paraules. Marian! (diu mon pare), es poda la vinya i es decimalen els arbres.

A lo que anava. Jo estic en eixos anys. M’adapte bé. A quasi tot. No envege res ni a ningú. Estic bé: la meua gent està bé...Podria estar millor? Si! I tant! Tenim tantes coses que com diu Sabina“valen la pena” (ja sabeu que pense jo d’aquesta paraula, en fi! El mestre és el mestre)

Tenemos memoria, tenemos amigos/tenemos los trenes, la risa, los bares,
tenemos la duda y la fe, sumo y sigo/tenemos moteles, garitos, altares.

Tenemos naufragios soñados en playas/de islotes sin nombre ni ley ni rutina,
tenemos heridas, tenemos medallas/laureles de gloria, coronas de espinas.

Tenemos caprichos, muñecas hinchables /ángeles caídos, barquitos de vela,
pobre exquisitos, ricos miserables/ratoncitos Pérez, dolores de muelas.

Tenemos poetas, colgados, canallas/Quijotes y Sanchos, Babel y Sodoma,
abuelos que siempre ganaban batallas/caminos que nunca llevaban a Roma.

M’agrada raonar. Intente raonar-ho tot. Pense en que sempre les coses es fan per algun motiu. Res és perquè si. En aquets moments no entenc quasi res: mentre uns ens furten a altres es lleven beques per excés de patrimoni? What? Pareix ser que tindre casa per a viure és excés de patrimoni perquè feina ja fa dos anys que no en té. He de pagar pel medicament però m’han dit que ens ho tornaran. M’han donat dia per ací dos mesos. No passa res si son pare i sa mare es queden sense casa, o sense feina, o sense metge, o sense poder menjar? Si, l’escola cau. No tenim diners però fem grups més nombrosos i així a vore si llevem algun barracó i estaviem. Clar, els xiquets de tres anys han de saber anglés és very important, molt, però molt d’anglés! Good morning! Li direm a la senyora fornera quan anem a per la coca en sal. Que abans es deia “Bon dia?” Això ha de ser com lo de decimalar... Ens uneixen tantes coses a aquell país que és una penna que perdam tradicions com el Halloween...(ganna de plorar)

Em molesta en excés que vullgues que mostre el que no és. Em molesta fins i tot dedicar-te paraules, no t’ho mereixes. Marian, no el queixes. Fes vore que tot està bé. Quanta hipocresia! Anda yaaaa! Fins ahí podríem arribar! No em dona la gana! Faig bona cara a qui vull i perquè vull. Perquè amb el somriure el dia es passa millor, perquè tinc l'escàner obert en positiu, perquè s’ho mereixen i m'ho merec, perquè ja tenen prou, perquè aprenem junts, perquè ens volem, perquè són dels meus i com els meus...

 Very good! Touché. Espere vos rebente en la cara!