Ací pau i allà glòria

Aquesta setmana acaba el primer mes de l’any. Amb ell un dia amb el que el colom és el protagonista a l’eixida de les escoles. Els dies d’abans tots i totes angoixades perquè no sabem quina activitat fer. Ja tens a quasi tots els xiquets i xiquetes cara el colom. El podrem vore en totes les seues varietats i formes, amb paraules que ens representen sentiments positius a la panxa escrites. Dibuixos d’armament tatxats, fotos de xiquets famèlics, camps de concentració, Nòbels de la Pau i coloms molts coloms.

És necessari aquest dia? Si, pense que si. Tots els dies són necessaris. Segurament en serien molts els que si no hi haguera un dia com aquest no reflexionarien en sa vida ni una vegada sobre la gran quantitat de violència que ens envolta diàriament. Hem de conscienciar-se que els i les xiquetes des de que s’alcen fins que es giten estan envoltats d’imatges, gestos, paraules, accions carregades de violència. Si, en totes les seues formes. Sols cal posar un noticiari: guerra, pallisses, incendis, violència de gènere, atracaments, desnonaments,  accidents de transit... Fins i tots als dibuixos animats tot són cops i destrucció. És esborronadora la normalitat en que ho vegem.

Molt típica la contestació de: els dies de la pau són tots. Correcte. Però crec que és important recordar-ho, al menys un dia... Que després són uns quants més, al menys fins que dure el colomet de la xiqueta en l’estant.

El curs passat vaig dedicar a les ONG. Enguany l’he dedicat a una acció tan important com és “la risa” i tots els sentiments de benestar que ella aporta, sobretot alegria i felicitat. Ja fa uns dies que vaig enviar una nota a casa en la que els xiquets i xiquetes han de portar a classe dos acudits. Cada dia n’hem contat i estem fent un llibre d’acudits. La veritat és que la majoria no els entenen, però vore’ls  riure no té preu.

 

Alguns consideren que deriva del vocable pondus que vol dir pes. Altres que de punya que vol dir virtut. De ponos que és treball i fatiga.  I per últim del llatí “poena”. És  la condemna, sanció o punició que un jutge o tribunal imposa segons l’estipulat per la legislació a la persona que ha comes un delicte o infracció. També pot ser un patiment intern, un mal emocional. No cal que parlem de la de la mort. Era un vel que duien les dones de dol.  En països llatinoamericans fa referència a “vergonya” .

Ho fa de pena. Està fet una pena. Morir-se de pena. Sense pena ni glòria. Està passant  la pena negra.

Quan escolte utilitzar aquesta paraula en forma positiva “paga la pena” no m’ho crec. No crec que valga la pena, pagar una pena per res. Pense que tot entrebanc és un pas per a l’èxit que volem. Quan dubtem entre fer o no fer una cosa millor és fer-la: si no ix com esperem sempre ens quedem en l’experiència. Conforme vaig passant el temps me’n adone que sols val ser feliç, optimista. No paga la pena ser altra cosa.

Maria Castanya

Un dia al pati li diguérem a l’oroneta que volava cap a llocs més càlids, que li portara un missatge. Ella ens contestà: Mmmh no sé, difícil ho teniu. Està molt cansada i ja fa anys que sols vol eixir el dia que correspon i prou. El seu dia és el de Tots Sants. Ella ara sol eixir la vespra, sap que al dia següent no hi ha escola i li agrada molt visitar als menuts.

Fa uns dies vaig rebre un mail. A l’assumpte posava “Maria Castanya” Em resultava un nom conegut. No sabia perquè i me se va ocorre posar-lo a google: “ Al 1386 una de les revoltes contra els impostos que el bisbe de Lugo cobrava va estar encapçalada per Maria Castanya. Acabada la revolta va estar empresonada ella i els seus dos fills i varen estar obligats a donar tots els seus bens: terres i diners a l’església”.

El mail deia: Hola Marian! L’oroneta m’ha dut el teu missatge. Sóc una dona que sap més que ningú de retallades però també sé que aquestes no es poden vore reflectides a la cara dels nostres menuts. Enguany faré una excepció. Saps que sols dec visitar escoles la vespra de Tots Sants. El dia 22 aniré de visita al Covalta. Aquest matí ja he portat a que li miren les ferradures a “Romero” i així poder-lo dur carregat de castanyes per a berenar...

Cançons, balls, rises, aplaudiments, fotos, històries, davantals, mocadors, castanyes, fruits de tardor... Sorpresa! Té marit! Ella com les grans reines li ha passat el cognom: Pep Castanya.
Ha estat una vesprada molt especial. Vam poder preguntar tot el que ens interessava. No va voler parlar de fills ni de nets, però a tots els xiquets i xiquetes els parlava i mirava com si foren seus. Aquesta senyora és molt interessant! Ha dit que tornarà! Ens ha anotat a la seua agenda per al dia 31 d’octubre de 2013...

Visions?

...De segur que així les estadístiques l’any que va baixen. No és normal, desde que he vingut ni ha plogut i no paren de cremar serres. És com una roda: Galicia-nosaltres, Catalunya-nosaltres, Canaries-nosaltres... És el comentari que feia Abel ahir mentre caminàvem des de la Covalta fins la Font de Patge.

Tenia molt de desfici, tant que he vist fins i tot l’horòscop del teletext de la Primera. Veig Leo i jo que sempre he estat molt obedient, he leido. Ara, de veritat que no sé que em deia que ens passaria als nascuts en l’agost, però si he vist que posava alguna cosa així com: mejor dia-viernes, peor dia-martes. Ja veus! Hui dimarts, no ha estat mal (he pensat) He continuat programat, planificant un curs que ens l’han presentat molt fosc però que des del principi vull intentar que al menys dins de classe tinga igual o més color que els altres: ara sou menys mestres. Ara tens més xiquets. Però som menys mestres! Ja! Se siente. Calla i no ho digues! Jo no sé com tu, no passa res com sàpigues... No sé! Ara no tens paga de Nadal. Ara no pots caure mala. Ara has de saber anglès. Ara no cal que sàpigues la llengua en la que penses... Uis si els meus pensen així! Ho sentim, pensem que deuríeu pensar en altra llengua en definitiva a vore si vos se lleva eixe gen que de segur que teniu defectuós... Ni cas! Va Marian, programa en positiu.

Que escolte! Avionetes? Calla! No seran les que van a Benicolet. M’assome al balcó. Fum! Fuuuuuuum! Això per on és? Cride a casa. La mare i jo estàvem al terrat, és per la Vall de la Salut, o això pareix. Darrere del Castell Vell. Des del balcó torne a mirar: dos milions d’avionetes pel cel (sóc d’Albaida). El Castell Vell? Quina poca vergonya! Però si ja estan les torres d’alta tensió! Ara que començava a reviscolar allò! De veritat que no ens deixaran ni disfrutar del paisatge!

Em senc estranya  quan pense que aquest matí al cicle d’infantil he dit a les meues companyes: Xates, mireu quin objectiu he redactat per a treballar en cicle aquest curs, a vore que vos pareix! Provocar interés i sensibilització pel nostre medi per tal d’estimular l’afecte, estima i la necessitat de l’arbre. M’agrada! ha dit Encarna (que també és Leo)

Agost

Al calendari romà l’any començava en març i al mes sisè se l'anomenava sextilis fins que l’emperador August Octavi va decidir donar-li el seu nom: des d’aleshores aquest mes s’anomenava augustus.              
August no estava content del tot: Juli Cèsar havia fet el mateix al mes cinquè. De quinctilis va passar anomenar-se iulius però a més tenia 31 dies, augustus sols 29! Així és que no va parar fins que va aconseguir que en tinguera 31.

El mes d’Agost sempre ha estat un més de vacances. Pensem en ell i ja tenim calor. Ens ve al cap la platja, el ventall, la fresca, les estrelles, les festes dels pobles, la família, la banda de música, les collites, la piscina, el matinar per gust, els gelats, els viatges...

De les dites que té el mes d’agost les que més m’agraden són:  “Agost té la clau de l’any”, “Agost té el secret”. Pense que han de vore amb la predicció de l’oratge: amb el mètode de “Les Cabanyoles” que tant m’ha intrigat sempre. Aquest mètode d’observació de la natura durant el mes, ha fet que la gent del camp poguera saber amb antelació l’oratge que anava a fer durant la resta de l’any. És un mètode molt curiós: de l’1 d’agost fins al 13 són les cabanyoles mestres i després van les de tornada del 14 al 25. S’observa la natura durant tot el dia i amb dos cicles molt marcats. S’aplica a una zona d’una quantitat de kilòmetres determinada. S’ha de tindre una coneixença del l’entorn, de la direccionalitat dels vents, les característiques del sol, la lluna, la temperatura.. Mon pare sempre parlava d’un home de Bufali que pareix ser sabia llegir-les. Supose que abans seria més comú. Jo ara sols he escoltat parlar d’una senyora de Carrícola, treballa les cabanyoles: ens prediu l’oratge a la comarca i a les que ens limiten. Quina passada!

Agost és el meu mes. Hui és el meu natalici. Es cert que quan alguna persona diu que és d’Agost sempre m’apareix un somriure intern i pense: és dels-les meues. És com una espècie d’agermanament. Pense que tenim alguns factor comú: el dia del nostre natalici la gent està desperdigada pel món. Fins i tot les pastisseries estan tancades! Per vacances d’ells o pròpies és difícil coincidir o fer una celebració: sempre hi ha qui no està! I quan eres xicoteta encara pitjor no estan els-les teues amigues... Ni les d’escola. No sabem dir si som de principi o de final d’any, som al mes 8 ens toca finals, però ni la mestra ens classifica en el grup dels majors o dels menuts de la classe. Això si, comencem curs i tenim l’edat que toca en eixe grup. M’encanta quan diuen: Ais, eres Lleó! Aleshores eres...I t’agrada.. El teu color... El teu número... Em fa molta gràcia! Ens posen qualitats depenent del poble on hem nascut, del sexe, color dels cabells, pel mes de naixement, pel dia i l’hora... Menuda forma d’exterminar la psicologia evolutiva! Aleshores quan nasquem res més ens pot fer canviar? Ja ho tenim escrit? Si eres dona, d’Albaida, d’Agost, del dia 19, cabells castanys... ;)   

Felicitats!

M'encanta!

M’encanta vore Albaida de nit. M’encanta o m’encisa?  No, jo sempre dic m’encanta, tu eres més de “m’encisa", de fet sols te l'he escoltada a tu. Encanta vindrà d’encanteri? I encisa? D’encís? Sempre m’ha encantat pensar que volen dir algunes paraules. No busque l’etimologia, m’encanta raonar-la amb mi mateixa i acabe trobant la meua pròpia. Faig una excepció: vaig a buscar que volen dir i em quedaré en la que més s’aprope a mi:

-Encantar: sotmetre a poders màgics. Atraure o guanyar a algú per dons naturals, com la bellesa, la gràcia, la simpatia,  el talent.

-Encisar:  despertar una persona o cosa admiració, afecte o desig.

M’encanta les nits després de la fira. M'encanta les vesprades de fira. M’encanta la teua cara mentre el toques els cabells i mires totes les llums de les atraccions. M’encanta el campanar. M'encanta les campanes de dia. M’encanta raonar en tu. M’encanta com m’escoltes. M'encanta la meua terra. M’encanta els teus versos cantats: más de cien motivos que valen la pena. M’encanta la meua feina. M’encanta la teua saviesa. M’encanta que t’agraden les meues ocurrències. M’encanta els xiquets i les xiquetes. M’encanta els teus cabells rulls. M’encanta passejar en vosaltres per la serra. M’encanta que tingueu sort. M’encanta la música. M’encanta els diumenges en família. M’encanta Malasaña me gustas tú, m’encanta la castaña me gustas tú. M’encanta llegir. M’encanta saber que t’ha caigut una dent. M’encanta que les coses acaben bé. M’encanta la teua innocència. M’encanta la fresqueta. M’encanta el primer glop de cervesa fresca quan fa calor. M’encanta quan ens riguem. M’encanta la voreta del mar. M’encanta cuando callas porque estás como ausente. M'encanta poder-te ajudar. M’encanta la nit al balcó.

M’encanta que em diguen que tinc el teu caràcter. Encara el veig asseguda davant del sofà mentre Jordi dormia: que no caiga el xiquet! No el movies! Jo entrava el mirava i em dies: em té encisada... Em té “anemoraeta”.

Que bé s’està al balcó. Quina quietud. Quina serenitat. Quina fresqueta. Mire el cel. Bona nit.

Tot el que comença bé, acaba bé?

De segur que a València capital encara fa olor a motor de cotxes, Alonso va guanyar (Alonso, ell, nosaltres no) Els xics de la selecció han guanyat l’ Eurocopa: han guanyat copa i primes i publicitats, i contrats desorbitants. Ei, un xollo total per fer bé la seua feina. Ara van a per les olimpíades. Tots estan contents. A les olimpíades també guanyaran premis. Hi ha un tren AVE gallego, un aeroport a Castelló i moltes més coses que valen molts diners però que als-les de baix ens deixen poc.

Nosaltres, les mestres, enguany també hem tingut premi. Les mares i pares solien fer un regal quan acabàvem cicle. No sé perquè (ha estat el sentit eixe de més que diuen que tenim  les dones?) Enguany ens van fer un regalet a totes les d’infantil. Cris era la seua primera tutoria a l’escola: que contenta estava mirant el seu rellotge “último modelo” (em ve al cap la seua careta de repagà) Eva un moneder per a comprar coses per al seu nou bebé. Les meues mares em regalen un diploma que resa així:

Encarna va estar a Denia de cap de setmana amb Manolo.

Les mares del Covalta ens volen. Estan contentes sempre ens ho diuen! Saben que passem moltes hores tenint cura de l’hort i del galliner. Tenim un bloc. Fem projectes. Eixim en la premsa. Fem tallers i teatre. Preparem material. Dormim fora casa amb els seus fills i filles...Com he dit moltes vegades som una família.

Normalment tot el que bé comença bé acaba. El curs havia acabat molt requetebé. Ja tenim projecte per al curs que ve: Joan Fuster, l’arròs, l’Albufera. Comencem a aprendre de nou. Fem cursos que ens van a ensenyar a fer millor escola. Al Cefire d’Ontinyent estem matriculades moltes de les mestres del Covalta. Encarna, Verónica, Rosario i jo eixim a esmorzar. Baixe obrint-me un paquet de rosquilletes i quan l’estic obrint veig a Cris plorant. Em conta que li passa i ja no puc fer res més que plorar en ella. Plorem. Encara plore.

Mentre es cremen les serres la selecció guanya una copa. Mentre les grans ciutats tenen trens que no utilitzen i per tant poc aporten, a nosaltres ens volen llevar la mini línea de tren que tenim. Mentre es mantenen escoles concertades hi ha altres de públiques on les mestres sagnem llàgrimes per a poder continuar els projectes. Perquè els continuarem! Amb la cara ben alta. Sabem que fem el que toca. Fem la nostra feina i molt bé. Aquest ha estat el premi per a nosaltres dels de dalt, dels que donen primes: ens suprimeixen una unitat d’infantil, dos mestres. Plorem. Som un equip que hem guanyat el voler de les nostres mares i pares i alumnes. Som un equip on cadascuna sap el que ha de fer. Tenim projectes d’equip. Perquè encara els tenim! Eva molta sort! Cris sols puc deixar-te d’herència un cossiol amb planter d’arròs i la meua estima.